FLIST FLAST

El planeta dels (simis) cabirols

No són Bambis. Ningú veu els cabirols que moren. Baixen de les serres amb aquelles cames de misto enceses de pressa. Derrapen per camins on les pedres que espurnegen bojament encara els enceben més. I just en aquell moment, quan sembla que són més a prop... cauen a l’aigua. Cauen al reflex d’una lluna de neó que sembla una porta de club nocturn obert a la nit. Cauen a càmera lenta a les fosques carreteres d’aigua de tot Catalunya. Els canals de matinada s’enduen els cossos com una cinta transportadora d’ofegaments en cadena. El primer sol llanterna del matí els il·lumina de cop: empegats, dissecats a les parets platges de ciment del canal. Cabirols, porcs senglars, cabres... Fa anys que passa. Fa temps que els animals baixen perquè volen dir-nos coses.

No venen ara per demanar-nos si volem menjar. Per dur-nos la teca a domicili. Que no us confonguin aquestes imatges bulímiques de confinament de confitura digital que molts descobreixen, comparteixen, bavegen gràcies a la totalitària realització de la vida en directe del realitzador coronavirus. No. Aquests d’ara, aquests que baixen, lentament, lliurement, aquests porcs senglars de forquilla i ganivet a la boca, ànecs caníbals nacionalitzant salvatgement piscines de multimilionaris, ossos endreçant caòticament el trànsit amb un nou codi de circulació, tortugues turbo més siderals que mai, jaguars, faisans, salamandres, cocodrils... I bèsties que crèiem enterrades des del cretaci mitjà i ara desembarquen a les metròpolis inhumanes venen a dir-nos coses, moltes, a xerrar sense parar, a cantar-nos les quaranta i les seixanta, com un xat massiu, com una videoconferència simultània amb tota la humanitat. Venen a dir-nos que els humans ens hem tancat i la natura ha obert la porta.

Tots els animals, bèsties, criatures, éssers, microorganismes, són immunes a la nostra tragèdia

Ara ens ho mirem des de lluny com astronautes dins d’una rentadora nau espacial casolana. Donem tombs a l’hiperespai de pa sucat amb oli domèstic. Suspesos. Liofilitzats. Hibernats dins l’embarcació de pocs metres quadrats. Som aquells astronautes de la pel·lícula El planeta dels simis (1968). Després d’un viatge de 2.006 anys cagant llets a la velocitat de la llum semidesnatada aterren a un planeta desconegut. Segons els nostres càlculs, a uns 320 anys llum de la Terra. Baixem. I, caratxos, no fotis? Ai, mare! La que ho va parir tot i la que no! Com hi ha Déu! Com hi ha món! Com hi ha musaranyes i aranyes! En aquest planeta només hi ha simis. Una dictadura. Un exèrcit. Manen. Dominen. Governen. Parlen. No paren de garlar, discutir, predicar, remugar. Enraonen. Dialoguen. Discorren. Freds. Matemàtics. Automàtics. I esclavitzen, empresonen, posseeixen, confisquen, confinen els humans. Humans en pause : callats, emmudits, boques cosides. I ara toca alçar la veu. Perquè no hi ha ficció, no hi ha faula, no hi ha mite sense un part de mentida i una altra de veritat. Hi havia una vegada...

“Avui ningú creu que les bèsties parlin, però encara n’hi ha molts que creuen que en un altre temps enraonaven. [...] Per això, en referir-se a un passat llunyà, se sol dir: «En el temps en què les bèsties parlaven»”. Això escrivia el 1910 a Zoologia popular catalana el drapaire de llegendes, rondalles, mites, històries, explicacions de lo no explicat, el folklorista Cels Gomis. Així s’ha dit sempre: que al quilòmetre 0, al bressol, a la gènesi, als inicis de tot, només hi havia animals. I que parlaven feliçment. Pels descosits. Els hi sortien les paraules per les orelles i les pituïtàries i les cues. Després, molt després, va arribar, com un plor impotent, l’home. I el problema de comunicació ja el vam tenir parat a taula. I ens en fotem un fart. I vomitem. Fins avui.

Ara, tots els animals, bèsties, criatures, éssers, microorganismes, són immunes a la nostra tragèdia. Ara, gats, musaranyes, mandrils, grills, marsupials, enciams, pastanagues, patates, roselles, lilàs, roses, farigoles, camamilles... Ara a tots els hi sua el que ens passa, el drama, la pandèmia de dos cames. Ells n’estan exempts, vacunats, avancen sanament, lliurement. No s’aturen. Ningú els atura. Com la primavera. Com l’estiu. Com tot. La natura ha obert la porta de bat a bat. Sí, Bambi ha mort. I el cabirol és més viu que mai. Els sentiu? Ara ells tornen a parlar i nosaltres a callar.