Què farem amb els nens?

Benvinguts al futur. El futur ja ha arribat. Les distopies són el passat. Les contrautopies són el plat a taula diari. Ja tenim el nostre Blade runner servit a domicili per reescalfar-lo al microones. El futur era això: els padrins morint i els nens tancats. El demà, guisat avui, va de taüts. Els primers ja no podran sortir. Els segons, esperem que sí. Què farem amb els nens?

Ens hem tancat a la caixa i hem descobert éssers petits. Han aparegut les criatures reproduint-se com Gremlins a les rajoles fent aigües, naufragant. La societat ara s’ha donat que hi havia canalla (i padrins que ja no hi són). ¿Que no hi eren abans de la distopia feta realitat? La quitxalla, ara, progressa adequadament amb les competències obtingues diàriament al curs permanent de l’aula fixa de La finestra indiscreta d’Alfred Hitchcock. Mirant des de el seu nínxol de formigó tots els nínxols de formigó davant dels seus ullets i nassets. Nens que busquen nens a les altres finestres amb ullera de llarga vista de cartolina de manualitats confinades de colors de confitura. Els nens, a càmera lenta. Els nens en botó de pause. I els nens són éssers de fast forward.

Els nens no són una distopia: són sempre la utopia. Els nens són el futur, el demà. Protagonistes principals, stars eternes, de pel·lícules de neorealisme italià de postguerra. Aquells patis interiors rentant la brutícia, la mort, el dolor amb metres de roba estesa blanc genètic. Els crits de mares enrogallades invocant els caparrons cap al cel. L’olor d’espaguetis com un escala de caragol enfilant-se a l’esperança. I nens saltant per tots els racons del quadre de forats de la destrucció. Nens multiplicats cicatritzant el passat caminant, irremeiablement, cap al futur. Els nens són sempre el futur. Aquestes criatures que ara no poden sortir.

Sortiran. Han de sortir. D’aquestes ciutats abans de colors caramels a granel i ara color formigó presó. Es pateix més ara a les ciutats que als pobles. Se sofreix més ara amb poc aire, terra, cel que amb natura bufet lliure a la cara, a la pell, als ulls. Es tremola més quan la realitat tanca les portes als humans per totes les cares. Com aquells padrins (ara morts) que eren nens tancats a casa durant la Guerra. Ara, nens d’ahir i nens d’avui, s’emmirallen amb les ulleres de llarga vista sense espai i temps. Tornant a mirar el que no es veia. El que no havíem vist. El que no volíem veure. Haurem de tornar a aprendre que “El que importa és mantenir els ulls ben oberts i esforçar-se a l’amarguíssim exercici de veure les coses tal com són”, com ens ensenyava el poeta Màrius Torres abans de morir. Caldrà una nova pedagogia que és molt vella. Caldrà la pedagogia de sempre, la de present continu, la que no mor mai: la pedagogia de la il·lusió.

Obrir els ulls al que ja tenim i som. “La llibertat és una conquesta a què s’arriba per mitjà de l’educació i la cultura”, va dir la directora de l’Escola del Bosc de Barcelona, Rosa Sensat, el 1918. La llibertat és tutejar la realitat a un pam. La llibertat és obrir els ulls, les orelles, les boques. La llibertat és embrutar-se, respirar, empegar-se de tot el que ens envolta. La llibertat és educar criatures lliures. Ensenyar el futur. Això, aquí, fa més d’un segle que ja ho fèiem. Quan la Mancomunitat de Catalunya, la primera pedra de la Catalunya estat i estat del benestar des del 1714, va posar els fonaments del sistema educatiu que arriba fins avui. La pedagogia del futur és aquesta: “No havem de voler que a la nostra terra hi quedi un analfabet”, va dir Eladi Homs, secretari del Consell d’Investigacions Pedagògiques de la Mancomunitat, inaugurant el 1919 l’escola de primària de la Masó (Alt Camp). D’un poble puça a una ciutat gegant. Ahir i avui cal educar la canalla contra l’analfabetisme.

No només ensenyar números, lletres, musaranyes, protons, escaroles, aiguarràs o el que sigui, sinó també la pedagogia per aprendre a lluitar contra l’altra pandèmia global: l’analfabetisme existencial. Contra la contrapedagogia que forma éssers que no veuen res, que no volen veure res, que no volen saber la veritat i només volen que els donin la raó. Contra la mentida i la dictadura. El futur, ara, el tenim dins de les cases. Obrim els ulls. Ensenyem a obrir els ulls com mai. Això hem de fer tots amb tots els nens. Preparem-nos per obrir les portes, esbatanar les finestres, esclatar els caps, volar les neurones, cap al futur. Perquè sense ells, sense aquests éssers petits que ens miren des de baix, amb ullets d’escala que puja cap a dalt els nostres ulls grans, no hi ha futur, no hi ha res.