29/12/2019

1920-2020: dispèpsia espanyola, magnèsia catalana

3 min

El Cap d’Any de 1920 els catalans podien rebentar lliurement. Podien esclatar, esventrar, esbotifarrar... Peteu! “Podeu menjar el que vulgueu si preneu Magnèsia Bisurada. Feu aquesta prova: mengeu abundantment dels bons menjars que, en general, no se us assentin bé, i preneu després mitja culleradeta de Magnèsia Bisurada”. La cosa alliberava de dispèpsies, flatulències, ventositats, eructes, rots... Catalunya estava empatxada.

Els darrers dies de 1919 els catalans anaven com ionquis ingerint pastilles, inhalant pols, xuclant líquids... Mil productes per al combat diari antiindigestions. Ja ho sabeu: torrons sortint com míssils per les fosses nasals, cuixes de gall dindi fent d’hèlix d’helicòpter a les orelles.... Sí, tips, farts, però no només de la teca nadalenca, també de la política espanyola eterna. Els catalans n’estan fins a la carcanada botifarrada recargolada arraconada enfitada. La crisi governamental de 1919 a l’estat espanyol és de pollastre sangonós i mocador mocós. Les eleccions de juny es donen enmig del clàssic huracà nacional, social i econòmic de l’Espanya de caciquisme tropical. Tot va caient com una partida de dòmino de casinet de señoritismo autàrquic de pleistocè genètic: al president del Congrés (Juan Armada) el fan fora al juliol. Al president del Senat (Manuel Allendesalazar), també. El cap de govern (Antonio Maura) dura fins al 20 de juliol i després... aire que vol dir vent! Nomenen Joaquín Sánchez de Toca Calvo... i al desembre l’obliguen a dimitir. I com que ningú es posa d’acord per formar govern, en ple Nadal foten a dit Manuel Allendesalazar, que aguanta fins al maig de 1920... quan es convoquen noves eleccions. Ufff!!! Embotornada, la sessió del Congrés espanyol del 30 de desembre de 1919 és la matança del porc. La pell de brau és un animal embotit, embotifarrat, inflat donant tombs a la barbacoa pàtria. No hi ha futur en la ignició nacional. I els catalans del Congrés (Lliga Regionalista, Partit Republicà Català, els nacionalistes republicans catalans de Francesc Macià, fins i tot la catalana Federació Monàrquica Autonomista) es foten a raig Magnèsia Bisurada. Bufff!!!

Efecte Patufet: el brau va fer un pet i va sortir en Patufet. L’Estat viu una crisi de dispèpsia i expulsa els catalans del cos. I els diputats nostrats veuen tot allò com a “separatista”. Separatisme flatulent. Alliberats, almenys lèxicament, els catalans esbufeguen: “Govern i Congrés es desentenen del que afecta vitalment Catalunya: de la seva tranquil·litat, de la seva riquesa, del seu esdevenidor. No sembla sinó que Catalunya sigui quelcom al marge de l’estat espanyol [...]. Fins ara tenim els governs en contra, o indiferents, respecte a Catalunya: ara hi podem afegir el Parlament, és a dir, ara podem dir que tot l’estat espanyol es desentén dels problemes catalans; tot l’estat espanyol abandona Catalunya. Si alguna vegada el nacionalisme és motejat, pels que no el comprenen, de separatisme, podem dir, plens de raó per l’ensenyança dels fets: els separatistes, perquè ho sou d’ànima, sou vosaltres. Terres germanes poden viure lligades per l’afecte encara que pertanyin a diferent reialme; però viuen, en realitat, separades aquelles que dintre d’una unitat constitucional se senten divorciades espiritualment. I això passa entre Catalunya i els poders representants de la Constitució espanyola”. D’aquí la magnèsia a granel i per tots els orificis. Sentiu?

Ho diu l’anunci clàssic, permanent, etern de la Magnèsia Bisurada catalana: “Si el resultat no us sorprèn i afalaga, no heu de demanar més que el seu import i sereu complaguts. Recordeu el nom: Magnèsia Bisurada, el remei que no costa res si fracassa”. Producte del terrós, alcalí, catàrtic, efervescent, alliberador de l’opressió estomacal i mental. La magnèsia és el dret de l’autodeterminació del cos i l’ànima. Feliç 2020! Bé, volia dir feliç 1920!

stats