FLISTFLAST

L’electricitat groga catalana

L’home que va il·luminar mig món va sentir a parlar per primer cop d’aquell país en un hotel a la vora del Tàmesi. “Catalunya?”, va interrogar l’enginyer nord-americà Fred Stark Pearson. L’enginyer català Carles Emili Montañès va respondre: “Sí, Catalunya, una nació que no figura al mapa, ni en les estadístiques oficials”. El pentinat de Pearson sempre en corrent continu. Les mans fluides de força. Els ulls fàbrica d’espurnes. I veu la llum. El 1911 viatja a Catalunya.

Pitgem l’interruptor: apareix la Barcelona Traction, Light and Power Company Limited (coneguda com la Canadenca). És quan tinc watts que hi veig clar. L’empresa socialitzaria la llum a Catalunya. El país elèctric. El país multiplicat. El país del light side que guanya la batalla al dark side : la nit deixa d’existir. Ni tots els electrons i protons farts de vi calidoscòpic són conscients del que suposa això. Déu és una bombeta. I els feligresos científics s’agenollen davant el feix de llum diví: la presa, aleshores, més alta d’Europa. Camarasa, 1917. Central hidroelèctrica: checkpoint entre un món antic i un món modern. Frontera de serralades en 3D per enfilar-se a les escales que arriben al cel dels Pirineus. Duana de les dues portes ancestrals del Montsec d’Ares i Rúbies sempre mig obertes. I, enmig, l’escletxa de Camarasa, per on viatja el fil de llum que cus el futur. Camarasa s’obre de bat a bat. Llum. Poble amb ecos de focs de l’antic i gloriós comtat d’Urgell. Camarasa: tres-cents habitants en veuen arribar més de tres mil. Tot llueix. El poble, la història, amb llums de neó, ara el bategen com El Dorado. I ja només faltava la pólvora: la vaga de la Canadenca.

Bum! Us han mentit. I us continuen enganyant. Aquí comença la llum elèctrica i la dels drets humans. Aquí comença la vaga de la Canadenca: no pas a Lleida, ni a Barcelona, com us ho expliquen, com us ho repeteixen els lloros analfabets. Desembre de 1918. Aquí els obrers demanen drets, demanen futur, demanen llum. I de l’espurna de Camarasa en surt per tot Catalunya l’electricitat de la jornada de vuit hores. I augments de sou. I millores laborals. I la readmissió dels vaguistes. I la llibertat dels empresonats. De Camarasa a Catalunya. Dels vaguistes de Camarasa a la CNT catalana liderada pel lleidatà Salvador Seguí. La llum dels drets socials i nacionals és la mateixa per a aquell anarquisme de bombeta genètica. Ja ho va dir Seguí i per això també el van assassinar: “En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt. La independència de la nostra terra no ens fa por”. Llum versus foscor. I a Camarasa hi ha una llumeta humana.

Si obriu la porta del corral del carrer Santa Maria el 1918, es veu un fum elèctric de futur. Calderes. Xup-xup. El ranxo col·lectiu. Tothom es rasca la butxaca perquè els vaguistes puguin menjar un plat calent. La solidaritat de corrent continu. El fum fluid que arriba al segle XXI. Els temps que no canvien, cremen. Aquest cap de setmana, a la Camarasa del 2018, al poble de gairebé set-cents habitants, s’hi ha fet un sopar elèctric. Un sopar groc pels presos polítics i exiliats catalans: més de tres-centes persones. Una ranxo d’aliment espiritual del segle XXI. La gana dels drets i les llibertats humanes. Nyam-nyam de futur. Es veu la llum.

Camarasa plena de llaços d’electricitat groga. Plena de gent que es rasca les butxaques. Plena d’energia humana. Plena de vida. Però Camarasa és un d’aquests pobles de Catalunya on també veiem com la foscor dels salvatges, els bàrbars, s’atura a la carretera i arrenca llaços grocs, o insulta les persones lluminoses, mentre fuig amb cotxes pintats de covardia, odi i analfabetisme. Mentre ignoren que tenen llum a la seva vida gràcies a Camarasa, gràcies a persones que van suar per les llibertats d’un país. Camarasa símbol, com fa cent anys, de la lluita d’aquest país entre la llum i la foscor. A Camarasa, a tots els pobles com Camarasa, hi ha el futur lluminós de Catalunya.

Etiquetes