FLIST FLAST

Estan florint els lilàs i tu no ho veuràs

Estan florint els lilàs i tu no ho veuràs. Aquest és el resum de tot. Els lilàs mai demanen permís. Des del paleolític tenen les claus de casa. Estan florint els lilàs com formigues que continuen vives des del cretaci (on són ara els dinosaures, eh?). Els lilàs camises esteses a l’estenedor de primavera d’aparador prêt-à-porter. Cada any floreixen els lilàs. I ara no ho veiem. Ens n’havíem oblidat.

Els lilàs són el despertador analògic de l’agricultura. Els sentiu? Diuen: aviat heu de sembrar els fesols. Ho farem. Com cada any. Des del neolític. Tornarem a plantar, tornarem a collir, tornarem a menjar, tornarem a vèncer. Tornarem a viure. Els lilàs i els fesols són les úniques certeses que tenim. La vida és un lilà, un fesol. Res més. Ho havíem oblidat. Ens hem cregut coses que no són, que no existeixen, que no importen. Hem donat l’esquena a la veritat, a la realitat: al lilà, al fesol, a tu. Segrestats, empresonats, condemnats, confinats, incomunicats, exiliats, desterrats. Sense llibertat. Sense dret a decidir existir. La independència d’un país, d’una societat, d’una persona, d’un animal, d’un vegetal, d’un mineral comença als peus. Tocant de peus a terra.

Vivim un 'coitus interruptus' existencial. S’ha dinamitat l’espai i el temps. La natura ens ha cancel·lat temporalment el passaport

La terra és el wifi que ens connecta a la vida. La terra és el software de la creació. L’humus és el programador de l’existència. Els éssers som els robots de la natura. Ens movem, circulem, zigzaguegem per les autopistes d’energia: la terra. Fora d’aquí no hi ha vida possible. Ara les grans ciutats s’asfixien. Pateixen. Hemorràgia vida. Barcelona és un plor sense llàgrimes. Els robots humans sagnen confinats en nínxols de ciment. Les grans ciutats deixen de ser ciutats grans: es tornen petites, minses, ridícules, com puces lil·liputenques paralítiques, mudes, impotents. S’esmuny la vida. I s’olora lluny. On floreixen els lilàs. On es plantaran fesols. Ara ho veieu?

No es veia. No es volia veure. No se sabia. No es volia saber. Triomfava l’analfabetisme existencial. I els lilàs són la bufetada de la intel·ligència natural i artificial. Davant de l’autoinsuficiència d’un estat només hi ha l’autosuficiència de les persones. Davant del congelador de la buidor neuronal només hi ha el rebost ple de la terra. Avui l’agricultura, els pagesos, els ramaders, els que mai han marxat, els que sempre han continuat dempeus, són la certesa d’un món incert. Menjar o no menjar. Ser autosuficient o no ser-ho. Ser o no ser. Lliures o morts. La independència plena, total, absoluta, mental, terrenal, sideral, celestial, espiritual comença al cordó umbilical d’un lilà, d’un fesol. Fecundem.

Vivim un coitus interruptus existencial. S’ha dinamitat l’espai i el temps. La natura ens ha cancel·lat temporalment el passaport. Som als llimbs esperant una nova oportunitat. Redempció. Humilitat. Realitat. Obrir els ulls. Cal crear un nou estat. Passar del mal estat al bon estat. Cal fer un nou pacte home i natura: la pagesocràcia. Cal un nou reequilibri territorial i emocional. Cal tornar a tocar de peus a terra. Cal tornar als lilàs i als fesols. Cal tornar-hi per una raó: perquè venim d’aquí, d’enlloc més. Negar els lilàs i els fesols és negar-nos a nosaltres mateixos. Cal tornar a explicar-nos a nosaltres mateixos. Cal tornar a explicar els contes que ens expliquen. Un conte?

És preciós, nutritiu, gormand. Escrit per l’esperança de les lletres catalanes, Joan Barceló mor, inesperadament, arbitràriament, massa jove. Un pagès de l’existència. Un sembrador de paraules de futur. Un escriptor de la terra i del cel. I com es diu el conte? Sempre una poma, Jaume Poma. Guaiteu. “Vet aquí que hi havia un home que era molt feliç i tothom es preguntava el secret que el feia alçar-se de bon matí amb una rialla que ja no se li esborrava en tot el dia. El secret eren les pomes”. Ah!! I què més? Doncs això, que en Jaume Poma és un addicte a les pomes, “menjava exclusivament pomes per sopar: un dia en confitura, un altre, verdes, un altre, ratllades amb mel, en pastissos, etc. Casa seva arribà a convertir-se en una selecció de les mil combinacions que es podien fer amb aquest fruit farinós”. Iiiiiii?... Es va morir. Com? Es va morir però no es va morir. Perquè amb la mort de Jaume Poma “la casa s’omplí de pomes i el taüt era una poma i quan el van plantar al cementiri va créixer una pomera de la seva llosa”. Ressuscita! Serà la poma una major naixença. Com el fesol. Com el lilà. Com tu, que, ara, ho veuràs.