FLISTFLAST

98 anys

Dilluns quan vaig voler felicitar la meua padrina no vaig poder. Eren quarts de nou del matí. Vaig picar i ja no hi era: era a baix, a l’hort, treballant. Feia 98 anys. Així és ma padrina. Rosa Finestres Oliva, nascuda el 1921 a Miralpeix. Un poblet de cop de puny a la terra: 14 cases ara al fons de les aigües del pantà de Rialb. Ella sempre és aquí: al fondo, lluny. Com un punt, com un píxel. Com una taca impressionista. Com un pic puntillista. Movent-se a una velocitat que fa canviar el paisatge a cada pas. Quan no hi sigui tampoc hi serà el paisatge

98 anys. Arribaràs als 99? Als 100? Ja no és important. Ja fa anys que res és important. Tot està fet. Molt fet. Els dies ja no són una derrota ni una victòria: els dies són dies. Tots ens hem acostumat a tenir-te als nostres dies. Com si fos impossible que ja no hi hagués dies o que tu no visquessis en aquests dies. Tu ets el paisatge. Apareixes enmig de la figuera (on sempre seia el padrí) com un camaleó amb un cistell ple de suor. I un gat de barret baixant per la rama tobogan. I aquest airet de primavera que toca el violí al coll. I txas! Tornes a desaparèixer. I sorprenentment algú creu, però no n’està segur, que ha vist una ombra dins a casa. Al passadís. Sempre caminant a les fosques, a les palpentes, amb silenciador. Apareixes novament. I serà darrere una porta que s’obrirà i es tancarà d’una revolada de lentitud màgica. Ningú mai veu res. I tornaràs a brotar espavilant, dirigint, animant les gallines velles, mandroses, desplomades per accions de guerra civil gallinàcia. I després remenant hipnòticament la sèmola a la cassola metàl·lica, abonyegada, destenyida, com una supervivent permanent d’una postguerra amb mala salut de ferro. La cullera de fusta feta a mossegades per la gana del temps. I aquella olor de pell que s’enfila com una escala de caragol. I pujaràs. I s’obrirà la porta. I la veuràs córrer afuadament. Cap a tu. Abraçar-te els turmells. I estirar-te la mà amb els seus ditets perquè vagis a jugar amb ella. Tu 98, ella 1 any i cinc mesos. La besàvia, la besneta. Rosa i Alexandra. Després que la meua mare em donés la vida, elles són les dues dones que em tornen a donar la vida. Aquesta vida que no és teva i que sempre llegeixes al diari després de dinar. Tu que vens d’un món molt i molt llunyà. El món d’ahir que puja els graons dels segles. El de les històries de lladres i carrabiners del teu pare. De la seva veu de narrador de tabac nocturn. Les històries del teu món, de la veritat de pols dels camins fets a peu. De les alzines que serveixen per refrescar les ombres dels dies. Dels trossos com deserts on el miracle el llaura la suor. D’aquella mica de festa els diumenges al ball de tarda de vestits virolats apedaçats a les migdiades... De tot aquest paisatge de persones, com punts, com pics, com cops secs de pinzell. Això és el país: tu. L’únic país construït, l’únic país possible. Tu, vosaltres, que no sabíeu ni què era un país heu estat fent un país des que vau néixer. Una pàtria de persones. Un estat de sentiments. Un regne de valors. L’únic, l’únic que ens queda d’un país molt antic és això: aquest paisatge de persones ininterromput, permanent, constant, inesgotable, fidel, segur, infal·lible... Aquesta és la victòria. Sou la victòria. Ja heu guanyat. Ja hem guanyat. Segurament ens has donat la vida, aquesta vida de cassigalls, de bocins de pa, de parracs, de frases curtes, definitives, totals perquè altres tinguem futur. El demà. Si tu no hi ets, qui ens pintarà el paisatge? On anirà el paisatge? On aniràs tu? On anirem nosaltres? Continuarem. Com ara mateix. Mirant-te. Aprenent. Entenent. Perquè el passat no existeix. Perquè el passat mai hi és. Perquè el que tenim és futur. És, sempre, l’únic que tenim, l’únic que lleguem, transmetem, heretem: un Tu.