El fum del feixisme

Fum. Quan arriben els bombers la porta del carrer està oberta. El foc fueteja. Van ruixant. Hi ha massa fum. Van avançant. Van veient: la secretaria i el magatzem destruïts. Fum. Llibres, papers, mapes, quadres, la màquina d’escriure... cadàvers escampats per terra. Fum, fum, fum. Les habitacions fumades. El pis cremat. Les coses mortes. El silenci. I crida la veritat. El fum s’esfuma. A dos replans de l’escala es veuen els punyals de pintura negra clavats: “ España una bandera, una patria, una lengua ”. No s’han trobat mai els autors de l’incendi. No en sabem res. Només tenim cendres.

El 22 de desembre de 1963 crema el Casal de Montserrat. L’ambaixada montserratina a Barcelona. Destrueixen la seu de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i els agrupaments escoltes Mare de Déu de Montserrat, Abat Marcet i Mossèn Antoni Batlle. Traduït: carbonitzen una de les petites però energètiques centrals nuclears del catalanisme. Traduït: el fum del pis del carrer dels Arcs, 7, que es veu a tota la Barcelona vella, és un anunci de neó forn: el fum és indici de foc i us podem cremar quan vulguem. Traduït: ningú va veure res, la policia no va fer res, les autoritats no van moure ni una ungla. Qui va ser? El feixisme. L’extrema dreta. Mercenaris espanyolistes a sou. Funcionaris de la dictadura. Escamots de la por. Esbirros del terror. Professionals de l’odi... És igual. L’atac encara resta impune. Impunitat. Barra lliure. Sense rostre. Covardia. Anonimat. Us ho mereixeu.

Els atacs del segle XX són calcats als del XXI. Et poden cremar a la xarxa. Pikatxu 3289. Evaristolisto. Españolquemarcagol. Carbonitzant sense donar la cara. Sense rostre. Sense identitat. Sense res. Valents dins d’un búnquer de mig metre quadrat. Herois del teclat. Justiciers de la pantalla. Poden calar foc als carrers. Desfilant amb el passaport de la impunitat. Arrancant amb la immunitat de l’anonimat. Vestits de blanc espermatozou suïcida de pel·li de Woody Allen ( Tot el que ha volgut saber sempre sobre el sexe, però mai no ha gosat a preguntar ) o de becaris uniformats de llet violenta de La taronja mecànica de Stanley Kubrick. No és blanc virginal: és blanc violador, penetrador, perforador. Voleu fer blanc. Diana. Atonyinant. Agredint. Pintant. Estripant. Destrossant. Esmicolant. Mentint. Legitimant. Justificant. Permetent. Cridant. Exhortant. Arengant. Aplaudint. Callant. Silenciant. Obviant. Fent l’equidistant. El funàmbul. El no és cosa meva. L’això divideix. L’això fractura. El ja s’ho faran. El s’ho mereixen. El qui no vulgui pols que no vagi a l’era. El ja us ho vam dir. El no desperteu la bèstia, la criatura, el monstre. Avançant.

I davant. Sempre davant. Persones que donen la cara, les costelles, els braços, les cames, les idees, les neurones, les carteres, les reputacions, les identitats, les famílies, les històries... Davant sempre persones amb nom i cognoms. Amb fesomies, rostres, faccions, aspectes, imatges. Davant sempre persones que mostren, ensenyen, exhibeixen, parlen, dialoguen, enraonen. Davant sempre hi ha persones que no s’amaguen. Que surten. Que es mullen. Que no tenen por. Davant sempre hi ha persones dempeus. Persones que una hòstia, una mentida, una denúncia, un insult els pot fer caure, ferir. Els pot arruïnar la vida. Perquè hi són. Perquè estan dretes. Davant sempre hi ha persones, éssers humans. Davant sempre hi ha algú. Hi ha sigut algú. Catalunya és un país que està al davant. Mai al darrere. Catalans professionals de donar la cara. El superheroi et mira cara a cara. És sempre allà. El malvat és el professional de l’anonimat. Mai hi és. Perquè uns peguen i als altres els peguen. Uns cremen i als altres els cremen. Uns viuen i els altres moren. Tot és fàcil. Tot és clar. Tot és veritat. Tot és vida. Tot és llibertat. Sense fum.