De les illes de la calma a les illes del divan

Santiago Rusiñol va ser el sacerdot de l’art. Déu del Modernisme i sanador dels mals de l’ànima. L’escriptor-pintor deia que per curar la neurastènia s’havia d’anar a “l’illa de la calma”: Mallorca. I així vam conèixer l’illa, però també la resta d’illes assossegades. Avui les illes de la calma s’estan transformant en les illes del divan psicoanalític: I si passa, què ens passa? Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera davant la possible independència de Catalunya es pregunten en aquest llibre (editorial Arrela) 33 illencs (Catalina Serra, Guillem López Casasnovas, Bernat Joan, Isidor Marí, Rosa Calafat...). Què els passaria?

Seiem al divan de l’illa de les illes: l’Espai Mallorca de Barcelona. Alguns dels autors del llibre s’estiren. Endavant, parli: “Hem de plantejar-nos un dilema: ¿volem o no volem construir una nació balear?”, expressa des de l’ànima el periodista formenterer Joan Marí. I va traient, traient... Per a Marí és “abocar-se a la modernitat”. Que surti fora, més enllà, com l’exemple català, que és de “radicalitat democràtica”. I broten els dimonis interiors. Les Balears també podrien dur l’estat espanyol als límits: hi ha el dèficit fiscal més gran. Surt i torna a entrar: però “hi ha molta feina, molta”. Tornem-nos a estirar.

Calmats. Tots coincideixen. “Les illes Balears no existeixen”, diu l’escriptor mallorquí Sebastià Bennasar. Compteu: quatre illes; quatre realitats. Un territori unit per allò que els separa. Uf. Surten els neguits genètics. Queden moltes sessions de divan per aconseguir un sentiment balear. Mireu. Joel Bagur, historiador menorquí, ja planteja un divan propi: “Menorca ha de debatre quin és el seu futur econòmic, polític, social”. Divan Menorca. Més mobiliari. Bennasar veu possibilitats de microestats a la Mediterrània associats lliurement a diferents països. Bufet lliure constructiu. Més demàs onejants. Marí ofereix altres opcions: unes Balears annexionades a una confederació de Països Catalans. Futurs de mil i un peixos. Barques a la mar. Però un blau. Per a tots és clar que la independència de Catalunya seria un “revulsiu”, com afirma el mallorquí i professor universitari Joan Mir. Torna sa calma compartida.

Sacrifici

Mar d’una Catalunya independent: “Si passa hi haurà d’haver un canvi d’adhesions a les Balears i València amb Catalunya. Si Catalunya és un model d’èxit això pot forçar la màquina a les Balears”, rema Joel Bagur. Agafa l’hiper rem veloç Bennasar i s’allunya: “¿Estem disposats a fer un sacrifici per aconseguir sa independència? Jo crec que sí”.

Però el periodista mallorquí Maties Salom torna a l’illa de la realitat. Deixa el llibre de política-ficció a la sorra. Aixeca el cap. Mira l’horitzó. Pregunta: “I què ens passa si no passa? Si no passa la independència de Catalunya què passarà?” De nou estirats en l’horitzontalitat reflexiva. Mmmm. Surt. Compartit. Alguna cosa haurà de passar. Sí. Hi ha unes illes de la calma, però també unes illes del divan.