El ministre Borrell i els minairons del Pallars

Sempre diem, el meu gat i jo, que hi ha gent per a tot. Ara, es veu, que hi ha gent que creu que Josep Borrell, el ministre, està com un llum de ganxo. Que se li’n va l’olla. Que està tocat del bolet, al·lucinogen, o no. Hi ha gent que pensa que el cap de la diplomàcia espanyola segueix la reputada estratègia de la discreció de Mr. Bean. Que el seu llibre de capçalera és el manual de tacte de l’inspector Gadget. Res més lluny dels seus objectius. Borrell s’està entrenant. És un Rocky Balboa diplomàtic. Un esportista que competeix per un títol. I ara mateix, creiem, perquè un servidor també és gent, que ha superat el seu rival.

No sabem si té empaperada l’habitació amb ell, però Borrell té un adversari nuclear: Pedro Cortina Mauri. Són del mateix poble: la Pobla de Segur. I tots dos han tingut el mateix càrrec. Cortina va ser l’últim ministre d’Afers Exteriors del franquisme. Paio espavilat com una guineu. El 1940 (neix el 1908) ja era catedràtic de dret internacional de la Universitat de Sevilla. Membre de ple dret de la societat líquida franquista: el 1950 funda San Miguel, Fábrica de Cerveza y Malta. I ja és un no parar de fluïdesa: subsecretari d’Afers Exteriors, procurador a les Corts, ambaixador a França i, finalment, ministre d’Exteriors. A Cortina també el món el va mirar: el Sàhara espanyol. Com a ministre li esclata un pollastre avui encara no solucionat. Un segle de colònia. I el 1976 els militars espanyols de color verd dissolvent marxant, deixant, abandonant un problema colossal. El Sàhara esventrat: el Marroc, Mauritània, el Front Polisario, la República Àrab Saharaui Democràtica. I el tema oceànic com un desert: l’autodeterminació. Una rostisseria enmig de la sabana barbacoa infernal. Cortina defensava un referèndum per al Sàhara. Va treballar per a això. Com repetia el 1978, quan ja no era ministre, en una de les infinites taules per debatre el tema: “El Gobierno acordó la salida del Sáhara con alternativa política a la organización del referéndun ”. Jo no soc tonto, que diria la filosofia existencial de l’estat espanyol: esclar que Espanya defensa el referèndum d’autodeterminació per punxar i debilitar el Marroc. El Sàhara, sí; Catalunya, no. Cortina versus Borrell. El ministre franquista de l’autodeterminació, el ministre democràtic de la negació, la falsificació, la ficció. Potser, perquè el problema és la gent.

La gent, el poble, les persones, els éssers. Borrell creu que la gent s’equivoca. Fins a la precisió, la concreció, fins al microscopi local van errats el 76,7% del votants de la Pobla de Segur que a les eleccions del 21 de desembre del 2017 voten Junts per Catalunya, ERC i CUP. O el 84,21% que a les eleccions municipals del 2015 voten CiU i ERC. Per això diu Borrell que no es troba bé a la Pobla de Segur. Contradiu la gent, la renya, l’esquiva, li molesten les persones. Cal veure’l. La gent està equivocada, ell no. Van tan errats que fins i tot ell sol ha transformat la mitologia del Pallars, del Pirineu.

Aquí hi viuen el minairons. Éssers fantàstics, de mida diminuta, microscòpica. Dins de canuts de canya, o d’agulles, resideixen milers de minairons. Cada casa del Pallars té el seu exèrcit de minairons. Quan obres el canut surten en tromba cridant: “Què farem? Què direm?” I els hi has de manar feina, si no et pelen. A segar. A tallar arbres. A pasturar el bestiar. Els minairons és la mitologia de la suor, de l’esllomament. El miracle humà del treball, de les persones, quan a vegades les coses costen d’explicar davant la vida infinita, inabastable, esmunyedissa. Els minairons és la humilitat feta mite en un país on la gent ho tenia tot en contra: la natura, la geografia, l’estat. I Borrell és l’antiminairó: treballa per destruir la gent, les persones, tot. Al servei d’un estat en mal estat que fa malbé l’esperit genètic dels minairons humans. Criatura dins d’un canut submarí. Dins d’un canut de talp amb ulleres d’ombra. Ministre d’afers interiors, intestinals, ocults, tancats. Sol. Molt sol. No té ningú. No es té ni a ell. Ningú el recordarà. Ningú explicarà la seva història. Ni els minairons creuen que sigui real.