FLISTFLAST

‘La neo fiel infantería’: cap a un vell feixisme?

No sé si Rafael García Serrano té raó. Jove soldat a l’Ebre. Ple de sang. No se la va treure mai de sobre. Fracassat. Vencedor vençut. Va guanyar però va perdre. Falangista però no franquista. Escriptor. Que ho expliqui ell: “ Trató esta novela de ser el retrato de los mozos de una generación española, aquella que inocente de toda culpa derramó su sangre aquí y allá por la de todos ”; “ Esta ‘Fiel infantería’ es la novela de los muchachos españoles que combatieron por la Patria desde el 36 hasta el 39 ” i “ La guerra se hizo con la dialéctica falangista ”. Hemorràgia permanent de ficció de la realitat: La fiel infantería va guanyar la guerra però va perdre la revolució utòpica. José Antonio Primo de Rivera, presente! i ausente! Derrotada la llavor immortal, el falangisme, la Falange, el roig i el negre, el ganivet de matança monocromàtica: l’escorxador feixista. Els outsiders de la victòria no pinten res. Els friquis que van alimentar, vestir, educar la criatura d’un nou règim mainstream, arraconats. El franquisme li va clavar la baioneta a la novel·la de la sang de la victòria.

El 1943 La fiel infantería guanya el Premio Nacional de literatura però el Déu franquista la castiga. El rock star d’una religió inventada en nom de la mortaldat terrenal, l’arquebisbe de Toledo i primat d’Espanya, Enric Pla Deniel, condemna la novel·la per “ expresiones indecorosas y obscenas ”. Jesús, Maria, Josep, el bou i la mula ben fumats d’herba de l’establia pàtria. Fem fora el fum per veure-hi clar: nacionalsindicalisme contra nacionalcatolicisme. La nova guerra entre camisas viejas (Falange primitiva, genètica, nuclear) i camisas nuevas (sotanes de religió dictatorial, corbates de dretes, uniformes militars, vestits d’oportunisme, arribisme, amb el nou règim). Zas! El ganivet de la censura. I la decapitació de l’hòstia reconsagrada a domicili: per Nadal la policia retirava tots els exemplars de la novel·la dels aparadors. Va ser segrestada fins al 1959. Després va ser un èxit.

La fiel infantería era la Victòria sense ales. Els vencedors del búnquer. La nova Espanya que no havia arribat amb Franco. Els antisistema nacionalsindicals contra la ultraburgesia de puro no racionat, els Judes ateus de l’Església nihilista i els militars de caserna amb calefacció pacífica. La nova pàtria del detergent no ha arribat. Cal salfumant. Cal desinfectar. I quins són els enemics segons la novel·la bíblia falangista? Tots. Tothom. Contra el parlamentarisme: “ Sonaban las pisadas con esa unanimidad que nunca se consigue en el parlamento ”. Contra la democràcia: “ Juego de idiotas el sufragio ”. Contra la humanitat: “ Ahora sé que mi amor por una entelequia llamada humanidad no era sino un atavismo de la temporada en que fui vegetariano ”. Contra la raó: “ El hombre armado reconoce que el más poderoso argumento es la victoria ”, “ Si discute de política no admite más razón que la suya ”. Perquè, com diu García Serrano, als llimbs del roig i el negre, entre la ficció i la realitat, entre el ganivet que pot tallar el pa i assassinar: “ ¿Pero es que hay algún camino que no sea soldados y amor?

Avui, quan veiem l’exèrcit sípia pels carrers i en rodes de premsa engroguides de l’estat en mal estat espanyol. Quan veiem en directe aquest topless de mediocritat i analfabetisme polític i humà dels polítics nacionalsocialistes espanyols. Quan veiem aquesta dialèctica bèl·lica, de ficció, de mentida, irracional, esotèrica, de mestres sanadors de salfumant. Quan veiem aquesta estafa real i moral a tot Espanya i a tots els espanyols. Quan veiem tot això també veiem que l’estat espanyol té por. És la pornografia de l’espant, la covardia, la caguera, les cagarrines del poder. Quan veiem tot això veiem que l’estat espanyol és un animal ferit.

Veiem la sang. Veiem l’hemorràgia. Veiem el fil roig i negre. Veiem el camí de la bèstia nafrada. I el pitjor que té un animal ferit és que és capaç de qualsevol cosa: perquè no té res a perdre. I ens preguntem si l’estat espanyol no camina cap a una dialèctica falangista: tots són els meus enemics menys jo. I puc fer el que vulgui. Cap al diàleg apocalíptic letal que escrivia García Serrano. Diu un dels soldats falangistes: “ Nos llaman bárbaros y pistoleros ”. I contesta l’altre: “ No saben que la civilización se defiende a tiros ”. La neo fiel infantería, la nova novel·la real sobre la vella epidèmia: el feixisme universal. No se la perdran, la veuran: perquè se la inocularan al cap i repoblaran el carrer.