La nova pandèmia del català

Capítol 3.234 de les meves memòries. Quan va començar l’era dels telèfons mòbils com a pròtesi del cos humà també va brotar l’epidèmia vírica, tòxica, a les orelles causada per les trucades de les companyies telefòniques. Jo em vaig fabricar una vacuna amb extracte de líquids de neurona autòctona, un sarpat de farigola irònica i camamilla de la santa paciència reconsagrada. Quan picaven totes aquestes criatures metàl·liques i m’oferien ofertes, rebaixes, tot econòmic, regalat, gratis... que havies de comprar al moment, sinó eres l’únic ruc de l’univers, aleshores jo els contestava que no m’interessava perquè, senzillament, no em coneixien com a client, i jo el que volia era pagar més, molt, comprar el producte més car i ells només m’oferien coses barates, quincalla. Curtcircuitaven. Els esclatava el cap robòtic. I les veus feien un Hiroshima mute. Ja no em truquen. Liquidada una malaltia ara en brota una altra. I ja soc al laboratori rostint herbes i amanint un antivirus contra la nova pandèmia de la llengua. Ai, que em cremo!

Fa mesos que n’estic fins a la punta dels cabells escarolats vegetatius. Fins als nassos, les celles, el ventre, les pilotes.... Tot n’és ple. Aquesta setmana passada tres cops. Vas a un bar, demanes qualsevol cosa i et salta un contestador automàtic amb cos inhumà: “ No soy de aquí. Háblame en castellano ”. Oralitat amb verb de mala llet. Molèstia. Superioritat. Llenguatge no verbal de me la sues, extraterrestre, anormal, passo de tu. T’agafa un tall de digestió. Per la sorpresa de la navalla a traïció, gratuïta, il·legal, immoral. I, esclar, un cas aquí, un altre allà. Clonats. De manual. Doncs corres a fabricar una vacuna. Ja la tinc. Xeringa i a córrer maratons per les venes. Tric-trac... Efecte!

Mireu els resultats. Quan em diuen tot això de parla’m en cristià, jo soc més i tu una tifa residual, doncs la meva boca expulsa un immunitzat: “Disculpi, però és que no sé parlar castellà. No me n’han ensenyat. Ja em perdonarà, eh, però no l’entenc”. Així estem, colla de mortals empestats per la llengua. T’atenen en castellà, anglès, francès, klingon, dothraki, carquinyoli... però el problema sempre és el català. No, no és res puntual, casual, és permanent. Epidèmic. Malaltís. I brota i rebrota, perquè sempre ha estat aquí aquesta passa. Ara, a Catalunya, cos i cervell obert en canal per tots aquests anys de Procés, també s’ha rebentat el meló de la llengua. Els robòtics creuen que l’Estat ha guanyat i es veuen amb cor de fer anar les navalles de la quotidianitat. Com que, per a ells, Espanya ha triomfat, també ha guanyat el castellà. I el català, a fer-lo sagnar. Perd el català, Catalunya, tothom. Però és que la ficció històrica de creure que ensenyant català, fent coses en català, es resoldria tot és de les al·lucinacions més grans de l’univers. Truqueu. Li podeu preguntar via telèfon ultramortal, del més enllà, a l’escriptor Antoni Aulèstia. Què mana?

Sí, mireu, el 1871, quan el català era un cadàver que se’t moria a les mans pels carrers, a l’aire, quan li tocava la llum pública, oficial, institucional, el bo de l’Antoni i tants com ell ideaven, produïen tot tipus de vacunes (revistes, editorials, xerrades...) a la clandestinitat per ressuscitar el català. S’emborratxaven quan el 15 de juliol de 1871 comencen a fer classes de català al Cercle Republicà de Terrassa. Que bé, que trist: haver d’ensenyar la llengua pròpia, natural, a persones a qui ningú els hi ensenyava la seva llengua. L’Antoni sabia que tot això s’havia de fer, però que si hi havia una cosa més valuosa, curativa per a “la causa”, “l’esdevenidor” -perquè, esclar, ell, com molts, era independentista (aleshores signen totes les cartes rebels sanadores amb un “Salut i Catalunya independenta”), perquè l’independentisme és genètic, km 0, de bressol (per si hi ha analfabets actuals que no ho sabien malgrat estudiar carreres, màsters, doctorats i lobotomies dictatorials)-, una cosa més important que la unitat política del país, era la unitat de la llengua. Perquè el català, com totes les llengües, està molt bé ensenyar-lo, que hi hagi coses en català, però s’ha de parlar, usar, suar. Som moribunds de la llengua: estem infectats de l’epidèmia de fer-nos creure que no som qui som. I que el català és una pesta. I que som uns malalts per parlar-lo. Trieu la vacuna. Triar és opinar. Opinar és pensar. I pensar és viure. I la vida, estar viu, surt de la boca lliurement oberta.