El país dels bous en família

Els correbous són una tradició festiva que a la Sénia aplega generacions

Llegiu també: 'Festa o tortura: els olotins decideixen el futur dels correbous'

-----------------------------------------------------------------------------

Un dia van arribar parelles de tot arreu. Semblava que si no et compraves els mobles a la Sénia no et casaves. “Benvinguts al país del moble”: el cartell a l’aire. Amb una columna com una cama. Encara se serva dret. A terra unes estovalles de naus, botigues... Lluiten entre elles gairebé sense dir-se res. El difícil món de la parella. Els rètols d’horaris oberts, ofertes, conviuen amb els de “lloguer”, “venda”. La crisi. Les estructures econòmiques, socials, sentimentals fan nyigo-nyigo des de fa anys. Però a la Sénia hi ha una construcció que aguanta des de fa un segle: els correbous.

És festa major i els cadafals estiren la plaça del Clot de la Pedrenya com un arc. Una fortificació de ferros de colors. Laberíntic. Pots quedar-te a baix envoltat de barrots. Pots pujar a dalt per unes escales que es pleguen. Té l’atractiu d’una pel·lícula d’aventures d’un país descolorit que no surt al mapa i l’addicció d’un videojoc de plataformes psicodèliques. És la senzillesa de les coses que tenen anys i continuen funcionant. Gairebé sense grinyolar. Són els ecos baixant pels carrers: “El iaio està a punt d’arribar”, li diu la mare a una nena d’aquests cabells rossos que només dóna l’Ebre. La mare, el pare, la nena, esperen el iaio: com tots. Generacions senceres formiguegen fins a la plaça formiguer. Molts duen neveres portàtils i tots l’arma secreta: pipes. Uns porten samarretes i bosses fosforescents de #síalsbous. D’altres, la passió de les primeres paraules apreses: “Saps què és el toril, Joan?” El nen balbucejant. “Mira, allà. On hi ha el toro és el toril”, diu el seu pare. Darrere la porta blanca espera la criatura de negre.

“Vull muntar al toro!”

Es clava el sol als instruments. La banda dóna el tomb a la plaça. Pasdoble. Els cadafals plens de centenars de persones menjant pipes a ritme binari. Aplaudiments. Skyline de senyera i rètol de: “Respecte i llibertat. A la festa, a la cultura, a la tradició dels bous!” Pipes i avantmatx: “És bonic el toro. Corre més que el de l’any passat”. Ohhhh! De nens i nenes. Decepció. “No surt!”, diu el xiquet cargolat a collibè. “No pateixis, que ja sortirà”, el calma el pare. Moment platets megafonia: “Els menors de 14 anys han d’estar als cadafals”. Els rètols també recorden la norma i la prohibició de qualsevol tipus de maltractament. Petards.

S’obre la porta. Els nens addictes al videojoc en directe segueixen l’animal. Els pares assenyalen. Pasdoble de banda i pipes binàries. Corre, corre. La plaça amb estructures de fusta com illes on es refugien els joves. Escenes d’alguns herois amb capa. “Olesssss!” Pipes. Corre cuites. “Papi, vull muntar al toro”, reclama el nen. “Quan siguis gran”, diu el pare. “Ole! Toro!”

Des de darrere els cadafals quadre de peuets infantils. Una mare s’aixeca i balla un pasdoble amb la filla. Somriu. Arriba l’hora. “Si algun xic vol baixar a la plaça”, diu la megafonia. Desenes de nens i pares l’omplen. Surt un bou humà. L’home que treballa fent de bou. Els nens embogeixen. Toquen la cua, les orelles de roba. Els cadafals xisclen a ritme binari. “A veure si ara en surt un de veritat”, diu el Pol. Ara ve el de debò. Retorn al cadafal parxís casa.

La tarda passa com qui mira l’Ebre. Continu. Com un joc de tocar i parar. Les colles posen costelles i salsitxes a les barbacoes de bidons oberts pel mig. Fum. Gana. “I les pipes?”, diu una mare. “Encara es necessiten, encara es necessiten”, respon mossegant l’altra. Queda la nit. Els bous embolats. Com una flama un nen amb samarreta groga du dibuixat un brau. L’aturen dues iaies de bata: “Que ets antitaurí?” “No! És de la penya taurina!” I els tres somriuen.