08/02/2016

Un pont blau més llarg que el de Brooklyn

2 min
El pont d’Amposta sobre l’Ebre va ser l’escenari final de la manifestació.

AmpostaEls núvols quiets. Són com prestatgeries al cel. Blau de tres dimensions. El vent de mestral no deixa de passar l’escombra. A la terra els cabells són dibuixos animats. Les banderes ballen. Els colls dels abrics fuetegen les cares. Tot es mou. Blau agitat. Blau, blaus. Els mocadors, samarretes, els forros polars, les pancartes... Blau riu Ebre. Milers de gotes humanes que esquitxen: “Ni una gota, ni una gota, ni una gota...” I l’aixeta de la protesta raja.

Quatre jubilats d’Amposta s’ho miren en tres-cents seixanta graus. “Quan feien altres manifestacions no venia tanta gent”, diu l’home amb cara de venes vermelles i un adhesiu blau torçut a l’abric: “L’Ebre sense cabals és la mort del Delta”. “No, no”, respon la dona d’ulleres vermelles i samarreta blava de “No al transvasament”. Somriures de filferro doblegat. Tot és blau. Blau de xiquets antena a collibè dels pares. Blau d’homes de corbata de diumenge. Blau de joves amb una botiga d’arracades a la cara. Blau de padrines de pentinat de permanent. El vent ho espenta tot. Riu avall.

Accents diversos

El blau s’estreny a l’avinguda de la Ràpita. El blau es barreja. Els accents occidentals i orientals en un sol corrent. “Este, vigila a la revolta”, diu una senyora local que aguanta la corda blava que estira la manifestació. Pit-pit-pit... “Corra, corra, mira el tractor”, diu una mare metropolitana al seu fill mentre el vent li fa la tombarella als cabells. Amposta, l’Aldea, Deltebre... Parlen amb Barcelona, Sabadell, Vic... “Natros” i “Vatros”. A les voreres formiguer. A les terrasses de vermut. A les pastisseries de llacet de coques de full amb crema i poma. Als restaurants que surten les cuineres eixugant-se als davantals. La gent s’aixeca. Una dona molt vella de cabells blancs es va aixecant a càmera lenta. Té tan poca força que el vent la fa trontollar. Li surt un filet de veu que no s’atura: “Lo riu és vida, no al transvasament...” Mentre tot el carrer crida com un altaveu únic: “Lo riu és vida, no al transvasament”. Drets. Amb els caps alts. Mirant cap a l’horitzó de gotes humanes. Drets. Amb cares sobreeixint orgull.

Al final de l’avinguda Alcalde Palau es veuen les tisores del cel que retallen el pont. Es comença a fer el 1915. Va ser el segon pont penjant del món construït amb formigó armat. El primer, el de Brooklyn (Nova York). El d’Amposta s’hi va inspirar. El pont català té 134 metres de llarg. El nord-americà, 1.825, i és una icona en l’imaginari mundial. Però la manifestació de gotes blaves humanes ha multiplicat el pont català. L’han fet més llarg que el de Brooklyn. Les gotes han fet créixer el cabal d’orgull de l’Ebre. I des d’un pont que ara arriba a tot Catalunya, el riu, riu. Amb aquests llavis immensos, gegants, planetaris, extraterrestres, sobrehumans, que només té l’Ebre.

stats