Barcelona any 0. Qui reconstruirà la ciutat?

A quina residència està aparcat Cobi? On és el gos d’atura aturat? Certifiquem que Cobi no està mort. Moribund. Paralític. Borni. Sord. Tartamut. Pelat. Arruïnat. Maniàtic. Paranoic. Xalat. Aguanta per les pastilles de colors. Se les fot a sarpats. Manteta, gintònic i rotet de disseny. El cobisme és com una pensió virtual de la qual viu Barcelona. Barcelona és bona si el Cobi sona. Sentiu els cascavells? Té mèrit la bèstia. És el primer gos que passeja els seus amos pel món. Barcelona, els barcelonins, saliven amb llengota, estacats a la corretja del quisso olímpic. Ja no hi ha competició. Ja no se salten tanques. Ja no es va més enllà. Barcelona ha passat de ciutat a gossera. Bub-bub.

Deixem de parlar idioma gos. Parlem amb llenguatge llamborda: terrenal, de peus a terra. La pandèmia ha convertit Barcelona primer en una presó i després en una urbs histèrica de lladre que et buida tot el pis. Barcelona realment i espiritualment nua. Barcelona homeless. Patiment de gratacels i de mina. Veieu les llàgrimes dels barcelonins escampades per tot Catalunya. Ni plorar poden a la seva ciutat. I tornaran. Com va tornar després de l’exili forçat un dels seus grans cronistes: Carles Soldevila. Aquella libèl·lula de les lletres que va ser un think tank amb potes d’una Barcelona amb identitat pròpia jugant la lliga intergalàctica de les grans ciutats i connectada a una Catalunya sideral. Soldevila escriu davant l’urbs devastada de postguerra: “El barceloní només marxa -i encara de mala gana- quan sap que el persegueixen personalment per matar-lo. Totes les altres calamitats de direcció menys precisa, no aconsegueixen desarrelar-lo; les suporta, amb paciència o sense ella, però sense passar-li pel cap mai la idea de canviar de domicili”. Som aquí. Barcelona, any 0.

Qui reconstruirà Barcelona? Qui la tornarà a fer veure, viure, riure, sentir, produir, somiar, realitzar? Qui no pot repetir el mateix que va escriure Soldevila fa vuitanta anys? “Ha estat ara, en tornar a Barcelona, quan de sobte m’he trobat desemparat, talment com si als meus anys em calgués tornar a començar”. Caldrà tornar a començar. I no pas continuar enganxats al ionquisme del cobisme. Aquesta droga al·lucinògena que no deixa veure la realitat. I només fa veure gossos calidoscòpics anant amb Bicing volador pels carrers d’una ciutat amish pagada per una marca ecològica de collars dialogants amb les puces. Recordeu Soldevila, que és la ciutat apamada, trepitjada, coneguda, sentida, quan parla sobre “la moda” que “s’esforça per salvar el record d’una Barcelona condemnada a un imminent i definitiu naufragi”. Cobi, els seus hereus i fills bastards, o addictes a la seva morfina, són el Titanic. Cal anar a les drassanes.

Barcelona no ha de tornar a 1992: ha de tornar a 1888. Als inicis. Al moment que aixeca el dit per fer-se gran. Barcelona ha de ser més una Exposició que no uns Jocs. Primer que tornin els constructors, els productors, els somiadors, després ja vindrà el públic. Primer que tornin els barcelonins. No pas a la ciutat, sinó als carrers. No hi ha barcelonins. No hi ha ciutadans. Desapareguts, esfumats, segrestats, acollonits... El formiguer no té formigues. Si no hi ha formigues, tampoc hi ha formiguer. I no hi haurà res. Qui reconstruirà Barcelona? Els de fora.

Barcelona és fora. Fora és Barcelona. Els de fora que ho han fet tot per Barcelona sempre són la resposta: “L’originalitat consisteix a tornar a l’origen”. Va dir Gaudí, un paio de per allà baix. Més d’un segle després el món i els selenites continuen venint a veure el que va construir aquell poeta de la pedra. Els de fora van fer la ciutat de neó, lluminosa, clarivident de 1888, 1929 i 1992. Barcelona: primer, els de fora. Podria ser l’eslògan de la Barcelona DC (després del colauisme). Ho tenia clar Soldevila, quan, irònicament, recollia el pensament narcòtic d’un barcelonisme de naufragi, d’escombraries, de cobisme, i feia parlar aquests pseudobarcelonins ciutadans del món reprogramats, lobotomitzats per l’estat del no res: “Hi ha comarques senceres de Catalunya que no conec... I, el que és pitjor: no he tingut cap delit de conèixer-les. [...] us sobreexciteu per una imatge que heu fabricat vosaltres mateixos i que no té res a veure amb la realitat”. Doncs això, Barcelona, et salvaran, et reconstruiran, els de sempre, la realitat: els de fora. Si fins i tot Cobi no és barceloní. És un immigrant de comarques: és un gos d’atura.