11 de setembre de 1886

Molts científics i mestres sanadors no ho saben però el 1886 era literalment impossible morir en català. Liofilització? Injeccions d’eternitat? No, la llengua: estava prohibit escriure en català als epitafis dels cementiris. Com que els catalans no podien dinyar-la van decidir anar vivint. Però els va estranyar que durant els primers dies de setembre d’aquell any la mort semblava que estava de moda. Molts diaris duien esqueles d’avançament de temporada. Semblaven com les de tota la vida: la creu marca de la casa, el requadre negre, el text, però qui s’havia mort? Doncs es veu que un tal... “Aniversari del 11 de setembre de 1714”. Sí, una missa fúnebre l’11 de setembre de 1886 és el primer acte de commemoració de l’11 de setembre de 1714.

ES VA ESCOLLIR un lloc amb vistes: l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Mireu: al costat hi havia enterrades bona part de les víctimes del setge de 1714. La idea de la missa se’ls va acudir a uns que creien en els fets sobrenaturals. El Centre Català volia unir totes les sensibilitats d’uns catalans que despertaven del taüt. I aquella missa, aquella trobada, és el primer miracle del futur. Entrem dins.

VEIEM BANCS PLENS de pluralitat i transversalitat: unes 148 persones “de totas las classes de la societat”. Divisem bancs plens d’igualtat: “gran número de senyoras”. Com anem de fe? Pot seure en pau. Podies tenir fe en el de dalt, o en una llamborda revolucionària. Per exemple, Valentí Almirall, pare del catalanisme modern, d’esquerres, federalista, i no amic de les creus, hi era. I davant tenia l’home amb el qual s’havia enfrontat tantes vegades: Jaume Collell. El canonge de Vic és el xofer de la missa. Sacerdot visionari, torna a enganxar amb cola terrenal religió i pàtria.

ARA COLLELL I ALMIRALL es miren als ulls i veuen el mateix. S’espolsen disputes i raons. Fan un salt mental per recordar, junts, “unas solemnes honras fúnebres en sufragi dels héroes que gloriosament moriren en defensa de la patria y de las llibertats catalanas, feridas de mort sota els murs de la capital del Principat, presa per las tropas de Felip Quint” i “perquè tots los catalans aprengan en son exemple, com se deu amar la Patria y com devem trevallar per restaurala y enaltirla, ab amor al passat y fe en l’esdevenidor, ab recte sentit de justicia, sencera llealtat de cor y generositat de sacrifici”. Tots: homes, dones, burgesos, menestrals, obrers, republicans, tradicionalistes, laics, devots, menjacapellans, abraçacapellans… es van unir després de 172 anys per dir que no estaven morts. Però què passava fora? El de sempre.

ALGUNS REPUBLICANS no trobaven bé recordar l’11 de setembre amb una missa. Esclar, a ells no se’ls va acudir fer res, i ara havien d’exercir la revolució de la saliva crítica. Uns altres censuraven el canonge Collell per defensar religió i país. Tractaven de demostrar amb tractats científics de vas de vi que no es podia creure en Déu i ser català, però sí creure en Déu i ser espanyol. Altres van escopir verí contra els d’esquerres que hi van anar perquè s’havien venut al diable de dretes. La policia feia bé la seva feina i considerava la missa un acte de “separatistas”. L’exèrcit també va llançar míssils aire-terra i el capità general Arsenio Martínez Campos va imposar al bisbe Jaume Català que el canonge Collell no podia fer cap sermó a la missa. “ El templo no debe ser un club político”, deien els demòcrates del tu-ets-i-faràs-el-que-jo-et-digui. Vaja, tot com ara.

D’AQUELL MIRACLE d’11 de setembre en surten tots: la missa que encara fa la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat. La Diada dels empresonaments de 1901... Diades plenes de catòlics, ateus, republicans, conservadors; Diades de dictadures, repúbliques, transicions… La llavor va donar una cadena de supermercats. Recordo molta gent sorpresa la Diada del 2012 i la del 2013, 2014: veien persones que no havien vist mai. Gent “normal”, deien. Gent de tot tipus. És la mateixa gent que el 1886. Megasupermultiplicada. Ara en un temple a l’aire lliure. Sortint de la foscor. Sense esqueles. Sense epitafis. Celebrant junts l’única victòria possible: el dret a existir.