10/03/2019

On són les dones... catalanes?

3 min

Entre melindro i melindro J.V.Foix fa un article. Un melindro-article. Sucre, farina, ous... estira, estira la pasta i al poeta-pastisser se li inflen els ous metafòrics. Tant i tant que l’obrador està a punt de rebentar. Són els dies (gener de 1932) que es comença a discutir l’Estatut a Madrid. Els míssils terra-mar-aire-espai inunden Catalunya minut a minut. Ningú escapa d’un estat espanyol que, ja sigui republicà, dictatorial o coaxial, és sempre letal. I a Foix se li inflen perquè, ara, ataquen les dones catalanes. Sí, dona, sí, tal com ho sents.

Sí, a veure si entenem d’una vegada per totes la genètica mentida estatal espanyola. Què fan? Doncs de manual: per dir que això de l’Estatut no li interessa ni a un microbi nafrat es passen el dia repetint que, fins i tot, tampoc els interessa... a les dones... que no poden votar. Curiosament apareix entrevistada una catalana en diaris espanyols que només surt per dir que li agraden “els toros”, que està molt contenta “de ser espanyola” i que “això de l’Estatut de Catalunya és cosa d’homes”. I així es crea l’opinió pública a Espanya: una dona les explica totes. I si aquesta no vol l’Estatut, totes les catalanes tampoc. A Foix els melindros se li tornen míssils. I ja ensuma el fum de les tradicionals fake news espanyoles. Avisa que tot és mentida. La faula, la ficció, la farsa, perquè agafa el melindro i escriu: “Amiga del dàncing, del cinema i àdhuc si voleu dels toros, la noia, la dona catalana d’avui, amb el flam als ulls i el tremolor als llavis afirmarà a qualsevol moment, davant qui sigui i onsevulla, els drets dels catalans -que no són més que els drets de l’ésser humà a Catalunya- de la mateixa manera que en tots els actes de la seva vida no amaga el seu amor al país”. I aquesta és la veritat. Potser hi havia una catalana que li suava la política, però la veritat, que s’amagava, era una altra: uns mesos abans 400.000 catalanes van votar sense poder votar. Munten un referèndum paral·lel per adherir-se a l’Estatut que només van poder votar els homes. Això és el que passa: homes, dones, ens han robat, furtat, usurpat les dones catalanes. Dona catalana d’avui, pregunta’t per què et pispen la dona catalana d’ahir.

Sí, aquests dies encara n’hi ha que tenen la barra de pa de quilo caducat de repetir-nos que la Constitució republicana de 1931 reconeix el vot de la dona. Sí, però no van poder votar fins al 1933. Abans van votar les antisistema catalanes el 1931 per un Estatut català i de Catalunya, no pas espanyol i d’Espanya, com els homes. Això no es vol dir. Això no es vol que es vegi com un quilòmetre zero. I, fins i tot, abans d’aquells comicis espanyols del 19 de novembre de 1933, el 16 d’abril del mateix any les dones de Canet de Mar són les primeres que voten a tot l’Estat en un referèndum, d’aquests que divideixen la societat, per construir un mercat municipal. On són les dones... catalanes? Aquí.

Sempre han estat aquí. Aquestes 400.000 que van votar el 1931. Les de Canet. Les d’abans, les de molt abans. Les pageses, obreres, escriptores, periodistes, aviadores, secretàries, metgesses, botigueres... Sempre han estat aquí. Per què es busquen models, referents fora si els tenim aquí? Per què no les veiem si hi eren? Les dones catalanes són aquí. Una altra cosa és que n’hi hagi que no volen que hi siguin, que es vegin, precisament, per catalanes. Mireu.

Diu la periodista Rosa Maria Arquimbau després de votar com a antisistema el 2 d’agost de 1931 l’Estatut: “Nosaltres no havíem votat mai. Vam votar d’una manera que no era votar, però ho semblava, que és el que ens interessava… Nosaltres ens ho proposem i obtenim allò que ens proposem, perquè tenim dret a obtenir-ho, perquè tothom té dret a obtenir el que desitja mentre sàpiga desitjar-ho i posar-se a l’alçària dels seus desigs. Nosaltres, però, no diem nosaltres volent dir nosaltres les dones ; nosaltres, diem nosaltres volent dir nosaltres els catalans, i si podem dir nosaltres sols, la felicitat regnarà a Catalunya”. Sí, aquest és el nosaltres contra el qual es llancen míssils des de totes bandes. Pregunteu-vos per què. Perquè no hi siguin, ni es vegin, les dones, les dones catalanes, perquè, mai, hi hagi un nosaltres.

stats