Pressupostos (in)sensibles

En l’últim plenari del Parlament de Catalunya hem pogut sentir el cap del segon partit de la cambra (ho dic així per no anomenar-lo cap de l’oposició), Oriol Junqueras, interpel·lant el president de la Generalitat, Artur Mas, en relació amb la situació econòmica de la sanitat catalana. D’ençà de l’any 2010, s’han retallat més de 1.500 milions d’euros, l’equivalent als pressupostos dels hospitals de la Vall d’Hebron, de Bellvitge i del Clínic, i de tota l’atenció primària de la província de Lleida, segons assenyala la diputada republicana Alba Vergés. Malgrat tot, Mas diu que som davant dels pressupostos socialment més sensibles de la història, una afirmació corroborada per Junqueras, que, a més, afegeix tot cofoi que s’ha mantingut la qualitat assistencial i la satisfacció de l’usuari i, fins i tot, assegura que s’ha augmentat l’activitat, amb la consegüent reducció de les llistes d’espera.

Tots dos atribueixen els mals de la sanitat catalana a la infradotació secular provinent de l’estat espanyol, ara empitjorada amb les polítiques d’austeritat imposades per la crisi i pels imperatius de contenció del dèficit públic. És una obvietat de la qual hi ha múltiples evidències. Segons les últimes dades publicades, Espanya destina un 6,8% del seu producte interior brut (PIB) a la sanitat pública, mentre que la mitjana dels països de la UE-15 hi destinen un 7,4% del PIB. Ara bé, aquest dèficit de recursos ve de lluny. L’any 2009, previ a la crisi, Espanya hi destinava un 7% del PIB, mentre que el percentatge de França, Alemanya i Dinamarca superava el 9%.

Aquí, però, tenim un problema afegit que deriva de la falta de priorització de les polítiques sanitàries per damunt d’altres àmbits de l’administració catalana. Amb l’assignació de l’Estat en les transferències corrents i sense possibilitats de buscar noves vies de finançament, Catalunya només destina a la sanitat pública un 6% del seu PIB -dues dècimes menys que l’any 2009-, o el que és el mateix, 1.095 euros anuals per habitant, quan la mitjana espanyola sobrepassa els 1.200 euros. En definitiva, per darrere de la sanitat catalana només hi ha la de les Balears i el País Valencià.

La doctrina oficialista sosté que, malgrat l’infrafinançament sanitari a l’estat espanyol i les retallades imposades per la crisi, la Generalitat dedica un 40% del seu pressupost a polítiques socials, el seu màxim històric. Aquesta dada pot ser certa en altres capítols, però en sanitat és radicalment falsa, ja que les polítiques d’austeritat s’han centrat en els pressupostos de Salut per damunt de la resta de departaments.

Així, en el millor pressupost de la història de la sanitat catalana, el de l’any 2010, la Generalitat va destinar a Salut 9.876 milions d’euros, un 30,3% dels pressupostos globals del Govern (32.518,73 milions d’euros). Enguany, quart any consecutiu de retallades, el pressupost total de la Generalitat és de 31.682,07 milions d’euros, dels quals només 8.290 milions es destinen a Salut, és a dir, un 26,1%. Si comparem el que s’ha retallat aquests anys, el pressupost de la Generalitat ha minvat tan sols un 2,6%, mentre que el de Salut ha patit una retallada del 16%.

Si en comptes de confrontar els pressupostos anteriors a les retallades amb els actuals, ens fixem només en els dos últims, la situació d’acarnissament contra la sanitat pública encara és més evident. Mentre que el pressupost de la Generalitat arriba fins i tot a millorar un gens menyspreable 7,1% (dels 29.727,3 milions d’euros del 2012 als 31.682 milions actuals), els comptes de Salut pateixen una davallada d’un 5,4%, ja que passen de 8.756 milions a 8.290.

La infradotació pressupostària i no l’excés de despesa és l’única causa del dèficit i en algunes partides resulta paradigmàtic, com en el cas dels hospitals de l’ICS. Any rere any s’aprimen les assignacions i ni tancant llits i altres serveis, ni disminuint l’activitat i allargant les llistes d’espera, ni reduint personal, ni allargant la jornada, ni endarrerint pagaments als treballadors i proveïdors, ni patint una alarmant obsolescència d’equipaments, s’evita que els centres acabin generant dèficit. I l’explicació és tan senzilla com que els recursos assignats no cobreixen la demanda assistencial i l’activitat real que duen a terme els hospitals públics.

Però el pitjor de tot plegat és que aquesta situació s’agreujarà quan l’Estat dugui a terme l’increment del 10% al 21% de l’IVA dels productes sanitaris, previst per al 2015. Tenim mala peça al teler i s’hauria d’invertir la tendència abans que sigui massa tard.