OPINIÓ

Excel·lències malgrat tot

Immergits en el tupit de la informació crítica, astorats de la situació malaltissa, desanimats amb els projectes malaguanyats, desenganyats de tantes trampes i travetes, sovint perdem el nord i ens rebolcam en el miserable present. Els doctors de les ciències mèdiques no es posen d'acord si l'actitud influeix o no en el procés de les malalties i la seva sanació. Hem sentit a dir que els malalts de càncer tenen una recuperació més ràpida si tenen la predisposició a curar-se. També hem sentit a dir que les coses passen quan s'esperen que passi. No ho sé. I tanmateix sovint es fa difícil de veure-hi clar. Escoltar la ràdio, llegir la premsa i mirar la televisió només ens porta a una desesperació continguda. Hi ha res que vagi bé? Tot i que els governs ens volen fer creure que sortim del forat negre, la veritat és que la percepció al carrer no és aquesta. Hem perdut qualitat de vida, ha augmentat la població de risc, d'exclusió, de pobresa, hem perdut drets i ara els treballadors són més explotats, les manifestacions culturals funcionen sota mínims, molts creadors en la indigència. La sanitat empitjora, l'educació empitjora, la gestió pública empitjora, la confiança també. En fi, la llista és llarga.

Avui un amic m'ha dit que totes les crisis són bones. Són el símptoma previ de grans canvis i els canvis seran per millorar. Que som davant grans canvis, no n'hi ha cap dubte, el dubte és si seran positius. Les crisis, ha continuat l'amic, serveixen perquè la gent s'espavili, massa acomodada pel benestar, massa dependent de les ajudes estatals. Potser. Però aquesta és la visió de qui no té problemes greus com ara tu i jo, però no et passi pel cap amollar aquesta observació a qui amb cinquanta anys no té feina i en fa tres que en cerca. Tampoc no li expliquis aquesta teoria a qui pateix una malaltia crònica i ha deixat per rebre l'atenció que necessita. I per descomptat no ho diguis als joves que es veuen forçats a deixar el país per trobar una ocupació digna de la seva formació. Hi ha gent que cobra tres euros l'hora, contracte temporal, fora conveni. Hi ha gent que, esperant atenció hospitalària, ha empitjorat el seu diagnòstic. No et vull ni contar del 29% de la infància en risc de pobresa a Espanya, la segona més alta d'Europa. La teoria del meu amic tampoc serveix de gaire a les persones immigrades que es troben en una situació d'exclusió social i sanitària. I què me'n dius dels afectats pels desnonaments, enganyats i desesperats. En fi, aquesta llista també és llarga.

El meu amic pensa, i jo també ho crec així, que vivim un temps emocionant, una mena de daltabaix en la civilització. Els canvis que es produeixen són de tal profunditat que configuraran una nova humanitat. Tal com diuen, no estem en un temps de canvi, sinó en un canvi de temps. Arreu es veu com es transformen a ritme accelerat totes les dimensions socials, culturals i econòmiques. I també les polítiques. Però mentre es produeixen aquestes transformacions, hi ha un patiment injust que sofreixen els més desfavorits. El futur de la gran majoria és molt precari. Davant tantes calamitats, el més important, diuen, és tenir una actitud positiva. Cal ser optimistes, proclamen. Potser. Però no m'ho crec. Fa uns dies vaig anar a veure una exposició-instal·lació de Clara Bañon, una al·lota ciutadellenca, llicenciada en belles arts, que munta la seva primera exposició entorn de la malaltia d'alzhèimer. En una de les obres minimalistes i tanmateix emocionants també dóna cabuda a la ironia: un full, d'aquells que es fan servir per oferir serveis de qui cerca feina, amb el telèfon i una foto de l'escriptor Paulo Coelho, amb una de les seves màximes: "Cuando quieres realmente una cosa, todo el Universo conspira para ayudarte a conseguirla", i una nota de l'artista que diu: "Però tu en quin món vius? Molta gent no viu en aquest món. Els nostres ppresidents d'aquí i d'allà en són paradigmàtics".

Hi ha res que malgrat tot vagi bé? I tant. Tenim experiències que a pesar dels moments difícils són excel·lents. La majoria surten d'iniciatives cíviques. El sector públic, farcit de polítics molt mediocres, no aporta res de nou. Davant les dificultats, s'innova, es recerca. La banca ètica n'és un exemple. També ho són les economies col·laboratives i les vies alternatives de comunicació, les organitzacions cooperatives i les moltes entitats culturals voluntarioses que, a pesar dels vents adversos de la política, esmolen la intel·ligència i disparen la imaginació per mantenir encesa la flama de l'ànima. N'és un exemple el teatre de butxaca que hem xalat de veure a les cases particulars amb la implicació de l'associació de vesins de Ciutadella Antiga. Són excel·lències malgrat tot. Enhorabona. Per açò també serveix la crisi, amic meu.

Etiquetes