Poètica de la vellesa

La vellesa és lletja, m'ha dit ma mare. Té mal aquí, té mal allà, però està contenta. Malgrat que hi veu poc, li agrada veure els vídeos casolans on surten els néts. Al seu voltant, al geriàtric on s'està els dies feiners, el paisatge resulta entre divertit i trist, una rara mixtura del bo i millor de la vida. Els vells, entre la queixa i el somriure, deixen passar les hores, es fan bromes entre ells i s'animen. Alguns ho passen molt malament. Uns perquè no saben on són, altres perquè les malures són greus. Ara tenim tres cuidadors més, els que els usuaris i els familiars reclamaven perquè estiguin ben atesos. Va costar, però la pressió, la feina i sobretot la raó han acabat doblegant la consellera de la cosa. Al geriàtric hi ha un ambient reconfortant a pesar de tot. Els familiars entren i surten a visitar els avis i els petits de cada casa donen la mà a l'àvia que ja no hi és. Els interns –així els anomena l'administració– són molt feiners: sempre tenen coses a mostrar, com fan els escolars dins les seves aules. No tots, és clar, perquè n'hi ha d'altres que, rendits al llit, tan sols esperen el final del dia. Una vegada hi van anar els joves del Fotoclub a mostrar-los fotografies antigues de la ciutat, de quan eren jovenets i els cotxes no feien por. També n'hi ha que hi van a cantar les cançons més conegudes. Entre tonada i tonada, els records s'esfumen, desdibuixats. Enyoren el menjar de casa.

La vellesa no és lletja, mare, sinó més tost trista. Trista i poètica. És el que ens va representar Mö Teatre diumenge passat al Principal de Maó. Dos àngels vells distrets i una princesa que perd la memòria escenifiquen els dies desvalguts del final de la vida. Va ser un espectacle deliciós, tendre, que emanava una profunda comprensió del cicle del temps: ens tornam infants, tancam el cercle allà d'on vam partir. L'obra última de Mö Teatre és delicada, divertida a estones, a estones trista també, una rara mixtura del bo i millor de la vida. El títol, 'La comunió va ser ahir', indica com el temps, relatiu, s'esmuny com l'aigua entre les mans. La vida que és un buf. Però també ens fa pensar com en fer-nos majors els anys es confonen, les etapes s'intercalen i els records desorienten l'ordre cronològic dels fets evocats. Els tres actors, Matilde Muñiz, Jordi Odrí i Miquel Plana, parlen d'ells mateixos en un exercici de prospecció dels anys que han de venir. Rescaten els records de la infantesa d'aquella Espanya grisa del franquisme en ple domini, de la usurpació de les vides lliures, del noticiari mentider, dels carrers bruts on pixaven els homes i jugaven els nens. Tot té un aire de Fellini, d'una humanitat senzilla, de veritats elementals i necessàries. L'escenografia és austera: una caixa, una tauleta, dues cadires, un penjador... res de superflu, tot mesurat per atreure l'atenció als personatges i a les seves paraules. Unes imatges projectades completen l'evocació, alguna nostàlgia, qualque ràbia i una bona dosi d'acontentament per un costat i d'afliccions de l'altre. 'La comunió va ser ahir' és feta de breus escenes muntades com un mosaic, on cada tessel·la correspon a la petita crònica d'un succés trivial. Com si fos el gènere de revista teatral però que en lloc simplement de divertir-nos, ens deixa el regust d'una reflexió amarga i tanmateix ineludible. El drama escampa espurnes de lucidesa juntament amb flocs de les facècies més còmiques, que sovint veig els dimarts al geriàtric on s'està ma mare.

La vellesa no és lletja, mare. Però pot ser molt poètica quan es mira amb els ulls d'una comprensió generosa. La vellesa com la infantesa inspira als homes de bon cor els sentiments de l'estima. Per açò es diu que els pobles que tenen cura dels infants i dels avis són les societats més avançades. Que les ciutats que són pensades per als nens i per als ancians són les més amables. I, diguem-ho clar, que els governs que no tenen l'educació i els serveis socials com la prioritat no són els governs que mereixin la confiança dels ciutadans.

Infància i vellesa van de la mà, més del que ens pensam. Ho veig cada dimarts quan visit ma mare. M'ho van mostrar els actors de Mö Teatre amb la seva obra delicada. Què comparteixen els vells i els infants? No ho sé ben bé. Però tothom veu que fan bo, s'entenen, sovint sense paraules, se cerquen, es necessiten i miren de trobar els espais per compartir la innocència d'uns i la saviesa dels altres. A vegades pens que els desgavells d'avui són en part causats perquè els nens i els avis no es troben prou, no es troben gens.