Tres parelles d'expresidents
El Molt Honorable José Montilla se'n va a treballar a Madrid i alguns s'exclamen. És injust. Què pot fer a Barcelona? Anar a les Rambles a fer d'estàtua humana? L'home té 56 anys i és un professional de la política, un professional socialista, i no li han quedat gaires llocs per triar. Sempre serà millor veure'l fent de senador que de tertulià a La noria. No deu ser fàcil ser expresident, però tampoc no és el primer que passa pel tràngol. Avui, entre catalans i espanyols, ja en tenim una bona colla, i podem començar a traçar paral·lelismes.
N'hi ha dos, Felipe González i Jordi Pujol, que fan una bona parella. Entre ells hi química. Hi ha respecte, un reconeixement mutu pel lideratge exercit al llarg dels complicats anys 80. Tots dos han sabut convertir-se en dipositaris de les essències dels partits respectius. I, quan ha calgut, tots dos han tornat a omplir mítings. Continuen tenint un sòlid crèdit polític, una respectada autoritat moral. La seva veu sempre serà escoltada.
Una altra parella d'expresidents, malauradament, han perdut o estan perdent la seva veu. Són Adolfo Suárez i Pasqual Maragall. La malaltia ha fet que ens els mirem amb tendresa, amb un agraïment sincer. Tots dos van ser líders carismàtics i solitaris. Tots dos van ser traïts pels seus i són dos gegants caiguts. El seu record ens commou.
La tercera parella que veig la formen Rodríguez Zapatero i Montilla, i no sabria ben bé què dir-vos. Ho anirem veient. Cal deixar passar temps, especialment en el cas de Zapatero, que encara no ha fet gran cosa com a ex. Tots dos, però, sí que s'han entossudit a continuar dirigint el partit, i no pas perquè tinguin una idea gaire clara d'on anar, sinó per simple instint de supervivència. Al final, als dirigents del PSC els queda l'exemple estimulant d'un secretari general preocupant-se pel futur, el seu.
