Una catàstrofe llunyana
Som a la tercera setmana de juliol i ja podem veure amb una certa perspectiva l'efecte que té l'estiu sobre la nostra existència. En aquesta columna del dijous ja us he explicat com, la primera setmana, estirats al sofà mirant el Tour, el cos redescobreix la inactivitat física completa. La segona setmana, gràcies a la variada i banal l'oferta dels festivals d'estiu, descobrim que no ens interessa res. Aquesta tercera setmana la desconnexió ja és moral i qualsevol catàstrofe que esdevingui al món ens deixarà freds. Un cas evident d'això que dic són els problemes de l'euro.
L'euro perilla i la cimera que s'està celebrant no resoldrà gaire cosa. Grècia continuarà patint mentre Itàlia, Portugal i Espanya fan cua per convertir-se en un infern. Però aquest paisatge apocalíptic ens resulta irreal. Res no pot enfosquir l'evidència lluminosa de l'estiu. Les mateixes notícies, llegides al novembre, ens atabalarien. Avui tota tragèdia és una remor llunyana.
La setmana vinent, la quarta, aquest procés de deshumanització farà un pas més i quedarem sols. L'operació sortida ens deixarà sense amics. La nostra existència avançarà ja, alegrement, cap a la típica apatia, misèria i depressió estivals.
