Fins ara l'estiu ha anat avançat seguint un disseny que es calca cada any. El Tour i els festivals culturals amb propostes absurdes són esdeveniments que tenen la virtut de fer-nos sentir feliçment al marge. La contemplació de l'esforç inútil -el físic del ciclista i l'intel·lectual de l'artista- ens ajuda a retrobar la preciosa apatia tradicional d'aquests dos mesos.
Cada estiu té també una tragèdia llunyana, i un repte moral que amenaça l'apatia. Sentim tristor per les morts d'innocents, però és un dolor abstracte. Ens emprenya més estar sotmesos, prematurament, a un clima nòrdic. Un setmana de mal temps és també un clàssic de l'estiu. Enguany, però, se'ns ha presentat abans d'hora i ens ha descol·locat. M'explico.
L'estiu, vist de manera simple, és un procés en dues fases: A/ de pèrdua, i B/ de recuperació. La major part del temps el dediquem a destruir-nos, a abandonar-nos, a dissoldre tota norma i responsabilitat. Aquesta negació toca fons en algun moment de l'agost -sovint anunciat per les pluges-, i comença la reconstrucció de la vida normal. El cas és que avui, quan encara no ens hem pogut deprimir a cor què vols, el clima plujós ja ens diu que s'acosta el setembre.
