Un aturat austríac es talla els dos peus
Aquests dies fa fred i fa calor. Observes com es vesteix la gent i entens que les coses no són mai clares. He vist una noia que duia samarreta sense mànigues i mitges. De cintura en amunt buscava l'estiu. De cintura en avall era prudent. Tot és una mica confós i la lectura del diari contribueix a sumar perplexitat. Malgrat l'esforç constant de deixar les coses ben explicades, les coses acaben fent allò que volen. Quan m'assec a escriure l'article procuro explicar una visió coherent. Però l'acabo i m'aixeco i fins la setmana següent no torno a sentir la necessitat d'entendre res. I trobo que això és mentir, veig que volent aclarir les coses les acabo exagerant.
I aquesta mateixa mentida per exageració és en gairebé tot allò que llegeixo o que m'expliquen. L'actualitat és un galimaties persistent i enutjós, sovint també irritant. Però passa que, de sobte, no saps ben bé com, un matí alguna cosa es mou i descobreixes que el galimaties t'ofereix un aspecte agradable. Ha millorat el món? No, el galimaties continua sent un galimaties. Ets tu qui, sense saber com, t'has girat una mica, buscant un encaix millor.
I d'entre totes les coses confuses i enutjoses que ens distreuen aquests primers dies dolços de primavera, hi ha tot això de la vaga per culpa de la reforma laboral per culpa de la crisi econòmica. I llegim al diari que uns s'enfaden, i que altres s'enfaden amb els enfadats, i tothom proclama raons que, sumades, enterboleixen el galimaties. Què serà millor? Vés a saber. Tant podria ser que tot el xou sindical d'avui servís per a una cosa, com per a la contrària. Hi ha dies que prens el diari per conèixer i altres per desconèixer, per buscar en l'actualitat una mica de confusió honesta, de poesia, com la notícia d'un aturat austríac de 56 anys que, fent servir una serra mecànica, s'ha tallat els dos peus. Vol dir res això?
