05/04/2012

Quan tornin a passar els camions formigonera

2 min

Era un costum català ben establert que les grans operacions immobiliàries estiguessin justificades per un gran projecte patriòtic. Parlo, per exemple, dels Jocs Olímpics, que van servir per construir el Port Olímpic i el barri de la Vila Olímpica; o del Fòrum de les Cultures, que va servir per urbanitzar la desembocadura del riu Besòs i l'avinguda Diagonal fins al mar. Si de les pedres n'hem fet pans, dels totxos n'hem volgut fer autoestima. Construir el país ha estat una expressió al mateix temps metafòrica i literal. Així va semblar, en un altre àmbit, que el fèrtil teatre català no seria perdurable fins que no s'encarnés en l'edifici espectacular del TNC. O també, des de fa més d'un segle, aquesta tossuderia d'unir pedra i esperit queda il·lustrada en la tenaç construcció del temple de la Sagrada Família. No sabria dir si en altres llocs del món aquesta dèria nostra és tan accentuada, però aquí, de la mateixa manera que el Barça és més que un club, un camió formigonera ha de ser més que un camió formigonera.

Bé, doncs, aquesta aspiració èpica no acaba d'encaixar amb el projecte d'aixecar a Catalunya una miniciutat del joc i la disbauxa. Alguna cosa grinyola i sentim un cert pudor en veure els nostres polítics frisant per un projecte que no té cap mena de coartada èpica. Què ens ha passat? Ens estem venent l'ànima al diable? L'Eurovegas serà espiritualment sostenible?

Mireu, deixem-nos d'històries. Això que ens passa és molt fàcil d'entendre: som pobres i el senyor Adelson ha vingut a fer-nos tocar de peus a terra. Quan comencin a passar camions formigonera, quan es vagin aixecant edificis de trenta plantes, comprendrem que ja no vivim en aquella Catalunya idíl·lica i primmirada on una vegada vam creure que vivíem. I tornarem a ser a la Catalunya de sempre, la pobra, la lletja, la dels anys seixanta, la treballadora.

stats