01/09/2011

Com una fulla de guillotina

1 min

L'última setmana de l'estiu mor i, fent-ho, mata una part de nosaltres. La sentència està dictada i la pena s'executa al matí, d'hora, quan l'alarma del despertador cau com una fulla de guillotina i divideix la nostra existència. A terra, estès, queda l'individu il·lús i feliç que hem volgut ser. Dreta hi ha una silueta que camina cap al lavabo, es mira al mirall i es pregunta què pot esperar. Què podem esperar? És una pregunta delicada. Hem d'esperar alguna cosa? Volem arribar a algun lloc? Necessitem un objectiu? Si esperem massa, malament. Si no esperem res, pitjor. Demà tornarà a caure la guillotina, ens tornarem a plantar davant del mirall i la pregunta encara hi serà: què podem esperar? Quin pla tracem? Quina estratègia seguirem? Si fem massa càlculs ens sentirem frustrats, escarnits pels propis somnis, que un dia es convertiran en fantasmes. Si la por ens paralitza l'any vinent ens veurem més miserables. Durant un temps ens hem deixat empolainar. Ara el cos demana que tornem a prendre el comandament. L'estiu ha fet la seva feina. Es tractava de fer-nos creure que podíem ser uns altres. El temps ha acabat. L'engany no dóna més de si. I prou de queixar-nos. Va, tu, què cal fer?

stats