Dos minuts d’Iceta

Ja no queden polítics com Miquel Iceta. Cinquanta-sis anys, gairebé quaranta al PSC i més de trenta a la direcció del partit. Ha viscut els anys del poder absolut i absolutista del socialisme espanyol i català i té apamada la política d’un país que ja no domina. Li ha passat el temps per sobre: Iceta és com el mag que continua fent els trucs de sempre en un món en què els secrets de la màgia s’expliquen al YouTube, per això ha de ballar i ha de fer aquest teatre de varietats amb què adorna els seus mítings.

Iceta fa tant de temps que està en política que s’ha convertit en política, s’ha mimetitzat en el paisatge institucional que es dota de realitat a si mateix. La realitat és la que decreta el poder i la gent que fa quaranta anys que el gestiona és l’escollida per frenar qualsevol canvi. Els dos minuts de discurs que fins fa poc Iceta tenia fixats al seu perfil de Twitter eren la il·lustració perfecta de tot això que explico. Si els volen veure, només cal que vagin al seu compte i busquin el dia nou d’aquest mes.

Iceta expressa el nucli dur de les polítiques culturals que s’han desenvolupat a Catalunya els darrers quaranta anys, les excuses que ha fet servir el PSC per mantenir en un rang d’inferioritat la cultura catalana. Diu Iceta, fent servir el xantatge emocional i cultural més barroer, que no vol renunciar ni a Machado, ni a Lorca, ni a Miguel Hernández, tres poetes morts durant la Guerra Civil, i ho barreja amb els orígens dels ciutadans de Catalunya. Hem vist coses lletges, però aquesta, que és estructural en la propaganda unionista, és de les pitjors que es poden fer servir.

Lorca, Machado i Hernández han estat i seran cultura patrimonial de Catalunya, com ho seran tants d’altres, vinguin d’on vinguin. Iceta ho sap i també sap, i per això no ho diu, que la situació que debò ha estat anòmala i dolosa ha estat la inversa, la renúncia explícita de l’Estat a qualsevol cultura que no sigui l’espanyola. Iceta vol amagar que el PSOE va ser agent i còmplice d’aquest menyspreu, vol fer oblidar que el PSC va ser l’encarregat de tapar qualsevol expressió cultural que tingués darrere la llengua catalana. En parlava a l’article anterior: la dansa, la pintura, l’arquitectura o la cuina no representaven cap problema. El cinema o el teatre, sempre que fossin en castellà, bé. La literatura o qualsevol tipus de creació que parlés català, ni pensaments.

Iceta i el PSC ho tenen tan assumit que saben que la millor defensa és un bon atac. Dir que es pensa en els orígens a l’hora de valorar una obra o la trajectòria d’un artista és molt baix, però és que fins que Ciudadanos no li ha disputat aquesta bandera, el PSC, si més no, dissimulava. I fa més mal que no es pensa, perquè perpetua el rol d’una cultura superioritzada. Iceta fa just el contrari del que predica, no tan sols perquè li doni un suport explícit sinó perquè amb la seva actitud la manté incapaç d’establir cap mena de diàleg. Lorca, Machado, Hernández, arrels i nacions culturals tancades: Iceta fa tants anys que està en política que és incapaç de sortir dels discursos dels vuitanta.

Parla de Lorca i, per compensar, de la interpretació que en fa Núria Espert. Els límits del seu món són els límits del seu llenguatge. No se li acudiria mai fer el camí invers i parlar d’una dramaturga catalana interpretada per un actor espanyol. És dur escoltar Iceta perquè il·lustra com ningú el desastre cultural que ha sofert Espanya durant els governs del PSOE i la castració cultural i lingüística a què s’ha sotmès la cultura en català en mans del PSC. La prova més alarmant és que el grup d’intel·lectuals que va crear Ciutadans ho va fer perquè se sentien traïts per un PSC que va començar a pensar que aquella política de negar el pa i l’aigua era irracional. I ara que Ciutadans se’ls menja el terreny, torna a fer servir unes comparacions que les podria firmar Alfonso Guerra. Fins i tot ha arribat a parlar de l’adoctrinament de l’escola, s’ha d’estar desesperat.

La cultura en castellà a Catalunya serà apreciada i valorada perquè és patrimonial, malgrat tots els Iceta, malgrat totes les metamorfosis del Foro Babel en Ciutadans. Menteix Iceta perquè sabem separar l’obra literària d’Eduardo Mendoza dels seus pamflets mediocres. Menteix Iceta quan parla d’indults i el PSOE el desmenteix en cinc minuts. Menteix Iceta perquè ni ell ni el seu partit s’han preocupat mai que la cultura catalana tingués la més mínima projecció a l’Estat.

Els dos minuts d’Iceta resumeixen els gairebé quaranta anys de militància. Encara no sabem a favor de què.