Non plus ultra

Molt aviat no quedaran vàlvules de seguretat a Espanya. Han anat petant l’una rere l’altra mentre avançaven la crisi econòmica i la crisi d’estat que ha provocat l’independentisme. El lloc on tot això s’ha pogut veure de manera més clara i contrastada ha estat en els espais del mig, i, de tots aquests espais, en el discurs de Podem. He de dir d’entrada que si fos a Espanya i no a Catalunya molt probablement els votaria. També que, malgrat les crítiques que els pugui fer, és l’únic espai d’entesa que podria articular un estat diferent. No hi ha vida política decent a la dreta de Podem.

És per això que ha estat apassionant -en la mesura que la història i la política ho són, perquè encara que siguin de baixa volada són la nostra història i la nostra política- pensar els extrems, els moments que han fet saltar les vàlvules a Podem. Perquè és el límit de les possibilitats actuals d’Espanya. N’hi ha d’altres, com les manifestacions dels jubilats, la vaga feminista o les diferents marees i metamorfosis del 15-M, però els enunciats i els símbols relatius a l’Estat els ha gestionat Podem. Ha estat l’únic interlocutor que ha acceptat, i perquè no tenia més remei.

Pel que fa a la seva relació amb Catalunya, hi ha hagut tres moments clau que han trencat els ressorts de Podem, i tots tenen a veure amb els límits del que és possible a Espanya. El primer va ser aquell dia que Iglesias va caure en el parany de repetir la crida identitària amb els fills dels immigrants a Catalunya [sic] i els va demanar que serressin les dents a l’hora de votar. Repetia esquemes vellíssims, però com que fer política és rectificar, diguem que és aigua passada.

El segon ens situa en el dia que es van quedar tancats en un poliesportiu de Saragossa. S’havien reunit amb càrrecs municipals de Catalunya i diverses organitzacions d’ultradreta van encerclar-los i no podien sortir. No subestimin els símbols, a l’Aragó la ultradreta mana molt i qui vol governar sap que l’ha d’acceptar i conviure-hi, per això els van amenaçar, perquè no són dels seus i perquè no podien suportar que tinguessin una altra relació amb Catalunya. El tercer, el més important, va ser el dia que Iglesias va dir que l’independentisme havia despertat el feixisme. Iglesias, admetem-ho, en sap molt, de feixistes, perquè els ha vist moltes vegades, l’han atacat i els continuarà patint; sap de què parla.

La impotència d’Iglesias és la del catalanisme possibilista, té els mateixos problemes. I no dic que estratègicament sigui millor o pitjor que l’independentisme ni a curt ni a llarg termini, perquè una de les coses que hem descobert, redescobert o comprovat és la facilitat amb què l’Estat torna a les pitjors pràctiques del franquisme sempre que pot. Al final Iglesias ha entès que l’autoritarisme no tan sols forma part de l’arquitectura institucional sinó que també és social, que una gran majoria d’espanyols s’hi senten a gust. De vegades peta la vàlvula a través d’una veu nova. L’Estat li diu que amb mi o contra mi.

Podem ha comprovat que també és en els llocs clau. És a la judicatura, en les associacions de jutges, però, de manera proporcional i estratègica, en multitud d’institucions i grups de poder. Des d’El Corte Inglés fins a la lliga de futbol o a les ambaixades més remotes hi ha multitud de directius i funcionaris que han passat per organitzacions d’extrema dreta: presidents de grups de comunicació, supermercats o autopistes, grans constructores o consells d’administracions de serveis clau, diplomàtics i alts funcionaris. No cal ni buscar els fills; en alguns llocs hi són ells, encara. Gestionen la principal riquesa del país, que no és cap altra que l’extracció de rendes de la classe mitjana. Són els agents amb qui els polítics han de pactar les legislatures.

Com que ells mateixos editen els diaris i els llibres de text, han pogut crear una imatge del país adequada als seus interessos. No tan sols la història de la Transició sinó fins i tot la crítica de la Transició és en aquest marc. D’aquí la impotència de Podem i l’expressió desesperada: hem despertat el feixisme. Iglesias s’ha adonat que el feixisme està molt còmode en un país on tres quartes parts de l’arc parlamentari són la dreta, la nova dreta i la vella esquerra submisa. L’altre quart és Podem i la perifèria, i la desesperació de veure que les possibilitats d’una reforma democràtica són avui inexistents.

És per això que intel·lectuals, escriptors i gent amb opinió a Espanya no poden acceptar paraules com exili o presos polítics. El poder els bandejaria. Són una esmena a una totalitat que han de gestionar diàriament en els seus articles, en els seus llibres, en les entrevistes que donen. És la seva manera de transaccionar amb el poder la possibilitat d’ocupar un lloc central. Mentre els vells creadors d’opinió disparen contra el feminisme i consideren que el nacionalisme català és nazi, els més joves es permeten fer acudits sobre els empresonats, o fer llarguíssims articles sobre qualsevol errada de l’independentisme, però passen de puntetes o amb finíssima ironia per sobre de la degradació del país de què formen part. Quan es té el poder al costat sempre se sembla més intel·ligent. Han escrit tant contra el nacionalisme català perquè, en el fons, creuen que així poden apartar-se del nacionalisme espanyol de què formen part, un nacionalisme que avui empresona per idees polítiques i fa que la gent s’hagi de refugiar en països que no veuen el delicte per enlloc. Tots els que van escriure que l’independentisme era nazi o feixista tenen una part de responsabilitat en l’empresonament o en l’exili. Tots els que van riure i el van ridiculitzar, també. Els opinadors necessitaven l’independentisme perquè no eren capaços d’enfrontar-se a l’Estat, d’acord, i els han dit de tot, des de tietes o carlins fins a irresponsables confabulats, passant per nazis. Són molt llestos i escriuen molt bé, tenen el poder a prop.

Però són opinadors, no polítics. El que sap greu és la descàrrega de la frustració de Podem, per la impotència de saber que Espanya és irreformable. Saben que l’independentisme té presos polítics i exiliats, però que la veritable presó, qui els empresona, ja no és l’Estat, és Espanya. És l’únic que els disculpa: a mi també em faria molt de mal.