Tot explota pel cap o per la pota

EscriptorTots els grans teatres de Barcelona pateixen la seva, de catarsi. Els símbols de poder els carrega el diable i tots s’acaben cremant d’una manera o altra. Alguns, de debò. ¿Cal recordar aquella foguera de vanitats i interessos que va convertir el Liceu en cendra tan oportunament? D’altres peten de manera dramàtica, amb una certa posada en escena i tot: aquell duel retransmès en directe entre Josep Maria Flotats i el conseller Pujals ens el sabem de memòria. El poder necessita la pàtina que li cobreixi les parts descarnades i per això li agraden els vitralls i els trencadissos com els del Palau. Millet va aconseguir que els tentacles de la seva cultura arribessin a tot arreu, a partits, a fundacions i a desenes de consells d’administració.

Ha tornat a passar al Lliure. Un post a Facebook d’una actriu ha aconseguit fer bona la teoria de l’aleteig de la papallona i ha desencadenat una tempesta política enorme. Les altes i les baixes pressions estaven tan descompensades que era qüestió de temps que caigués el llamp que encén el sotabosc acumulat.

De vegades trobo a faltar llibres que t’expliquin alguna part de la nostra història. Voldria llegir amb rigor i amb certa metodologia la descripció de determinats arcs temporals. És més un desig que una queixa, i és el que em passa darrerament amb la història cultural dels darrers quaranta anys, que és un laberint viscut, però poc explorat i poc explicat. No vol dir que no s’hagin escrit llibres sobre el tema, però és tan vast que genera mil i una històries i interrogants i explica aspectes del país que van molt més enllà de la història de les idees. Afecta també decisions sobre els concerts escolars, les infraestructures, l’atenció sanitària o, esclar, la vinculació política i social amb Espanya.

Hi ha tants capítols! Els que tindrien a veure amb la immersió lingüística, per exemple, o la polèmica per la participació a la Fira de Frankfurt, o el repartiment de l’espai radioelèctric o amb els perquès de l’abandonament de la xarxa d’obra social per part de les caixes abans que deixessin de ser caixes... No dic que sigui fàcil, dic que precisament perquè són temes complexos i transversals poden oferir les claus per interpretar el present i, sobretot, per desmentir apriorismes, postveritats i prementides.

Hi pensava aquests dies després de la caiguda de la casa Usher que és tot l’afer del teatre Lliure, amb esquerdes tan diverses com el canvi generacional, la vivència de la crisi des del privilegi o des de l’explotació, l’empoderament feminista o, simplement, el desgast de materials polítics. Hi ha fils temporals curiosos, com el que descriu la història dels complexos de la gestió cultural de la Generalitat, però també, esclar, la contrapart, la història de la generació dels complexos per part de l’altra part contractant, l’hegemonia cultural que va generar el PSC i que ha quedat incrustada en les institucions, que ha anat reproduint els esquemes agressius dels Azúa, Caja i Espada o que viu de la nostàlgia fàustica de quan eren joves i es pensaven que eren guapos.

Encara és d’hora per saber ben bé què ha passat, al Teatre Lliure. I és important saber-ho perquè cal entendre que és una part d’un fractal que crea un moviment molt més ampli. El sistema cultural que va crear el PSC, amb el permís del PSOE i amb l’ajut dels mitjans i de tota la constel·lació política que va acabar dins d’Iniciativa, està sec, escleròtic. Des de la neutralització de les associacions de veïns per part del PSC fins a la crisi del Lliure, hi ha la creació d’un sistema totpoderós d’institucions, centres i organismes que han dictat gustos, que han triat trajectòries i discursos, que han promogut o marginat grups i persones. Han estat estructures de poder molt fortes, fins i tot dures, que de tan rígides es trenquen. El pitjor és que han reproduït en el seu si unes formes de comportament vertical que només l’administració pública i el seu sistema de sobreentesos pot permetre. Canviar-ho tot per no canviar res. No, Maragall no ho va fer tot bé. És possible que l’últim intent de metamorfosi d’aquella vella dominació cultural del PSC l’hagin fet els comuns o l’independentisme més impotent, el de Barcelona, que repesca figures de fa dècades. Els temps, però, han canviat tant que quan no es vol canviar res, peta tot. Tot explota, pel cap o per la pota.

La darrera: la Fura dels Baus va demanar perdó per dos llaços grocs al Teatro Real de Madrid, després d’un espectacle amb himne d’Espanya i ovació al rei. La Fura! Definitivament, hi ha una època que està morta. Ens queden, això sí, un munt de zombis.