09/10/2016

Un nou model d’atenció per a la salut mental

3 min

Aquest dilluns, Dia Mundial de la Salut Mental, celebrem que Catalunya fa passos endavant. Molts, professionals i polítics, però sobretot els veritables protagonistes, els ciutadans amb fragilitats mentals, les seves famílies, els companys de feina i els amics, saben que s’està construint un nou model d’atenció. Ara és hora d’aprendre a tenir curade les persones que pateixen una existència embogidora. Fa temps que sabem que amb la voluntat de curar no sols no en tenim prou, sovint participem de la tendència a cronificar els mals.

Als anys vuitanta, amb el retorn de la democràcia, vam prendre el relleu de la Mancomunitat per reconvertir els manicomis i asils de les diputacions i els ordes religiosos i posar en funcionament els centres de salut mental al territori. Amb l’inici del nou segle es despleguen els hospitals de dia per a adolescents i joves, proliferen iniciatives a l’escola per atendre necessitats especials i les entitats posen en marxa els clubs socials. Però la insatisfacció dels malalts i les associacions que els acompanyen va en augment i molts professionals es pregunten pel que fan.

L’aliança catalana contra l’estigma del malalt mental ha publicat recentment un estudi on es fan palesos tant l’aïllament social com les discriminacions a l’escola i a la feina. Més d’un 50 per cent dels escolars decideixen amagar als professors i als companys els seus patiments i un 62 per cent dels treballadors amb trastorns mentals estan a l’atur. Els prejudicis i la por alimenten la idea encara massa estesa que la persona amb fragilitat mental mereix una bona assistència sanitària, una atenció com la que té el malalt renal o el traumatitzat per un accident de circulació. Cal convèncer-nos que la sanitat i la salut mental no són, afortunadament, la mateixa cosa.

Europa posa la mirada en l’any 2020. Recorda que l’esperança de vida del malalt mental està entre vuit i setze anys per sota de la població general i que el pacient no sol participar activament en l’elecció de tractament o en la discussió de la continuïtat de les cures. Remarca que la desigualtat social és un factor determinant del pronòstic i que els drets sovint es conculquen en confondre malaltia mental amb discapacitat psíquica.

Davant d’aquest panorama francament millorable, el govern de la Generalitat ha encarregat a Presidència liderar els departaments de Salut, Educació i Afers Socials. Altres administracions, amb l’Ajuntament de Barcelona al davant, també s’han posat a la feina. Tenen la voluntat de visualitzar els gaps o la distància entre el que convé al ciutadà i el que se li ofereix. Tenen la voluntat de construir entorns on la salut mental sigui cosa de tots.

Si volem saber què és tenir cura de la persona que pateix fragilitats mentals incapacitants, ens calen noves polítiques socials flexibles i obertes a explorar els reptes de la formació i la feina dignes, així com de l’habitatge a la comunitat segons estils de vida.

I per visualitzar el que cal fer, qui millor que la persona que viu el patiment i la gent del voltant? L’exploració clínica, abans de diagnosticar, es fa per ajudar a entendre el que succeeix i per col·laborar a l’hora d’encarar el que és simptomàtic i altera les relacions amb el pensament, el propi cos, els altres i la comunitat. En el tractament els protagonistes es multipliquen. Per ordre d’aparició, com a les bones mises en scène teatrals, els actors, a més del protagonista, són la llengua que fa parlar el mal, els agents educatius i socials, els veïns, els empresaris, els fàrmacs... Tots interpreten una col·laboració per fer possible una vida bona i digna.

El nou model de futur, aquell que substitueix el biopsicosocial dels anys setanta o el biopolític dels noranta, és un model fet des de la comunitat i per la comunitat. És un model on la intervenció, basada en valors democràtics i republicans, permet donar un gir més a les creences màgiques o religioses heretades de la bogeria de l’Antic Règim, a la creença en la falta de raó en la Il·lustració, o a la visió cientificista de l’alteració cerebral en la modernitat tardana.

El que és mental és mental. Té els seus misteris indesxifrables si es menysté el dolor que envaeix la vida quan es pateix d’incertesa sobre la identitat personal i sexual, d’impulsions i convulsions del cos, de pensaments escindits, de certeses malignes, d’angoixa davant del destí o d’inhibició en l’acció. Una salut mental del futur, a Catalunya, té el repte d’ajudar els ciutadans.

Un altre dia parlarem del malestars de la vida quotidiana. El que és a l’origen de tot plegat, diu Freud.

stats