Després de Munic, després de Lleida...

El 5 d’octubre de 1938, a la Cambra dels Comuns, es va obrir un duríssim debat sobre els significats i les conseqüències de la Conferència de Munic, que havia tingut lloc sis dies abans, a la capital bavaresa. En una trobada precipitada i forçada pel dictador feixista Benito Mussolini, el premier britànic, Neville Chamberlain, i el president del govern francès, Édouard Daladier, havien cedit a les exigències d’Adolf Hitler: la República de Txecoslovàquia lliurava el territori dels Sudets, poblat per ciutadans d’origen alemany, al III Reich, a canvi d’una vaga i inconcreta promesa que aquella era la darrera gran reivindicació territorial alemanya i la fi dels greuges del Tractat de Versalles. Els observadors més crítics, en els països no sotmesos a cap dictadura, sabien que no era cert; que les democràcies occidentals, és a dir, França i la Gran Bretanya, havien tornat a rendir-se a les pressions de la dictadura nazi, amb la inútil esperança d’evitar una nova guerra i, sobretot, que de cessió en cessió el III Reich les deixaria en pau i es giraria contra qui era el gran enemic de gairebé tothom, la Unió Soviètica de Stalin.

En el debat del 5 d’octubre, el díscol i heterodox polític conservador Winston Churchill es va aixecar i va intervenir per advertir al seu govern i als seus companys de partit que l’acord de Munic no era “la pau per al nostre temps” que havia proclamat Neville Chamberlain en arribar a Londres. Amb la destrucció parcial de la República Txecoslovaca (la seva liquidació definitiva arribaria el març de 1939), Hitler no en tindria prou; continuaria exigint i amenaçant, perquè el seu objectiu era la guerra per dominar Europa. En aquest punt del seu discurs, Churchill va deixar anar algunes de les frases més històriques de la seva carrera política: “I no us penseu pas que això és el final; és tan sols el principi de l’hora de la veritat. Això no és més que el primer glop, el primer tast d’una copa amarga que ens serà donada any rere any llevat que, per mitjà d’una suprema recuperació de salut moral i de vigor marcial, ens tornem a aixecar i fem nostra la causa de la llibertat com hem fet en el passat”.

Vaig recordar aquest fragment del discurs de Winston Churchill (traduït aquí, magníficament, per Pep Vallbé) quan vaig llegir, en les cròniques periodístiques del 24 d’abril, que alguns apparàtxiks qualificats del PSC havien assistit a un acte de Societat Civil Catalana en què un José Rosiñol havia escopit allò de “ salvando las distancias —els matisos sempre són importants—, unos entraron por la Diagonal y otros ahora intentan entrar por la Meridiana”, equiparant el moviment sobiranista amb les tropes feixistes que van entrar a Barcelona el 26 de gener de 1939. Les cròniques no diuen que cap dels dirigents socialistes catalans s’aixequés indignat, marxés o declarés que aquella intervenció havia estat intolerable; per tant, cal suposar que es van quedar fins al final, van aplaudir i van marxar satisfets a dinar.

Aquell va ser el “primer tast d’una copa amarga”, que el Partit dels Socialistes de Catalunya es va empassar, ofert per una organització nacionalista radical, de tall purament espanyolista, que voreja amb el neofalangisme de Ciutadans i que ha anat atraient gent del món mediàtic, acadèmic, professional, etc., a mesura que el federalisme tou d’uns i l’espanyolisme acomplexat d’altres ha anat a trobar-se en una terra fèrtil i ben regada com és la d’aquest neoespanyolisme reviscut.

I, quan aquell “primer glop” semblava oblidat (una de les assistents a aquell acte és la màxima responsable del PSOE en la proposta de reforma constitucional que ens ha de caure al damunt), els socialistes catalans han tingut un segon tast de la “copa amarga”, ara a Lleida, on el seu alcalde ha legitimat definitivament el projecte espanyolista, neofalangista i anticatalà de Ciutadans, oferint-los un acord incomprensible, no per antidemocràtic, sinó perquè condemna la “salut moral” dels socialistes catalans per molt de temps.

Quan Winston Churchill es va aixecar, a la Cambra dels Comuns, per condemnar l’acord de Munic, es dirigia sobretot als seus companys de partit, a la “salut moral” del Partit Conservador britànic. A Lleida no hi hagut un acord de Munic, sortosament. Simplement, a escala local, un partit democràtic i català ha donat carta de naturalesa i capacitat de mediatitzar i condicionar en qüestions essencials (la llengua, per exemple) a una força política que només ofereix un programa amarg d’espanyolització i neofalangisme vestit de modernor i nou estil. Si els socialistes catalans volen continuar amb aquests companys de viatge, han d’assumir la responsabilitat que són al principi d’un camí de final molt incert, per a ells i per a certes coses del país que sempre havíem considerat inqüestionables.