Passar factura

Quan va esclatar el procés sobiranista, la tardor de 2012, un acadèmic especialista en sistemes polítics i electorals va avisar uns amics: si es desafia l’Estat, cal estar molt ben preparats, perquè l’Estat utilitzarà tots els seus recursos per evitar una secessió d’una part del país. Era una advertència òbvia, però de la qual no es podien endevinar, encara, les dimensions concretes. Tres anys més tard, podem fer balanç de les dimensions i concloure que l’estat espanyol, i els partits i forces econòmiques, socials i judicials que el controlen, han posat en marxa tota mena de recursos, cada vegada més poderosos i més coercitius. Polítics, legislatius, econòmics, judicials, acadèmics, culturals… Des de la creació de nova legislació (reforma del Tribunal Constitucional, llei de seguretat nacional, etc.), fins a les mesures polítiques (la recentralització de l’Estat, delimitant o no respectant competències autonòmiques), passant per la intervenció econòmica de la Generalitat, amb l’excusa de la crisi i el dèficit públic, etc. També l’explosió judicial de l’expedient del 3% (quan ja se’n parlava públicament des de finals dels anys noranta i els fiscals no van aixecar ni un dit per mirar què passava), etc. La llista és llarga, molt llarga, i continuarà. Si es desafia l’Estat, cal estar preparats. Si voleu un paral·lelisme literari, penseu en la novel·la negra i James Hadley Chase, Goldfish have no hiding place. Calia estar impecablement nets per fer front a l’Estat i les seves clavegueres. I no tothom ho estava.

Però l’Estat també ha passat factura en altres àmbits, molt menys coneguts, públics i interessants per a la majoria dels mortals. Com que la cultura i l’acadèmia (sobretot, les humanitats i les ciències socials) sempre han estat àmbits marginals de la vida col·lectiva (cosa de gent que llegeix molt i viu poc, per entendre’ns), i els excessos mediàtics tendeixen a arrossegar aquestes qüestions cap als marges de la vida pública, molt poca gent ha sabut valorar tres episodis que, aparentment, no estarien connectats, però que, sumats, revelen com els serveis culturals de l’Estat i l’espanyolisme mediàtic, acadèmic i polític també han sabut respondre al desafiament sobiranista. El primer símptoma el vam tenir quan el conseller àulic de Mariano Rajoy, el català Jorge Moragas, va deixar anar aquella frase lapidària per justificar la censura de la presentació de la novel·la Victus a l’Institut Cervantes d’Amsterdam: no és una novel·la, és un pamflet polític. El fet que, probablement, no se l’hagi llegit no va ser cap mena d’obstacle per deixar anar aquesta sentència sectària.

El segon episodi s’ha esdevingut aquestes darreres setmanes. D’una banda, l’aparició, difusió, campanya propagandística inclosa, i elogis a cor què vols d’un llibre que, des de l’òptica estrictament historiogràfica i científica, fa angúnia: la Historia mínima de Cataluña, del professor de l’EHESS de París, Jordi Canal. De l’altra, el Premio Nacional d’història al professor i rector de la Universitat de Lleida Roberto Fernández, per un llibre sobre Catalunya i l’absolutisme borbònic que, com explica el ministre Méndez Vigo, “ desbarata” los “ falsos tópicos” dels independentistes. A més a més, s’afegeix en la informació, el ministre ha llegit “ con detenimiento” el llibre i considera que es tracta d’un text “ muy riguroso” i “ una aportación fundamental a la historia de Cataluña y de España que desmitifica y desbarata los falsos tópicos en los que los independentistas catalanes fundamentan sus argumentos”.

Totes dues obres, i els seus autors, destaquen per dos elements comuns: som davant de dos artefactes carregats d’ideologia i nacionalisme (en aquest cas, espanyol), escrits per dos professionals que, curiosament, defensen que ells només fan ciència (són científics socials, dirien en una expressió bastant curiosa) pura i dura, objectiva, destinada a posar al seu lloc la historiografia secessionista catalana (que sembla que existeix i és molt perillosa) i a passar comptes amb uns historiadors (vells i joves) que, de fa molts anys (dècades, de fet), han fet derivar l’anàlisi històrica cap als aiguamolls del marxisme més dogmàtic i el nacionalisme (aquest català) més manipulador. I, ja se sap, de la barreja de marxisme i nacionalisme (català, naturalment) no en pot sortir res de bo.

I encara hi podríem afegir un tercer episodi: el Premio Nacional de les lletres a Carme Riera, que s’explica per la “ riqueza del bilingüismo” i altres arguments semblants, que l’autora mallorquina ha fet seus amb un entusiasme digne de millor causa.

Diguem-ho clarament: l’espanyolisme cultural i intel·lectual està passant factura, i molt notable, al procés sobiranista. A més a més, cal no perdre de vista el salt qualitatiu de la campanya: si qui premia i elogia és l’Estat i els seus aliats mediàtics, acadèmics, etc., els companys de viatge són ben nostrats. L’estrebada que ha provocat el procés sobiranista ha permès fer sortir a la intempèrie un espanyolisme català (o un catalanisme no sobiranista, si es vol dir així), que s’expressa amb matisos molt diversos i, a vegades, per raons personals poc vinculades a motivacions polítiques o intel·lectuals, però que s’ha vist obligat a prendre partit d’una manera més rotunda que anys enrere. Aquests posicionaments (més moderats, més radicals, més nacionalistes, més federalistes...) han comptat, però, amb l’ajuda inestimable dels abundants recursos oficials, públics i privats, que ofereix l’Estat i els grups mediàtics, acadèmics, culturals, etc., espanyols.

Mentrestant, a Catalunya el sistema polític tendeix al col·lapse i el sistema cultural-intel·lectual-acadèmic ha entrat en una fase de marginació pública, misèria econòmica i menyspreu social de conseqüències desastroses per al futur de la societat catalana. Al davant, però, l’estat espanyol es rearma, es blinda i teixeix tota mena de complicitats. La factura per pagar serà molt, molt alta.