El setembre de 1938, amb la Guerra Civil encara per acabar, un jove advocat de Derecha de Cataluña -el grup monàrquic-espanyolista d'extrema dreta-, Santiago Nadal, va analitzar amb gran precisió un fenomen que -amb les distàncies temporals i de context obligades- un notable nombre de persones d'aquesta intel·liguèntsia que circula entre el federalisme d'esquerres, Ciudadanos, els desencantats del PSC i altres adscripcions semblants, ha tornat a posar sobre la taula aquests dies: l'escandalós, l'insuportable, el dictatorial domini del catalanisme polític sobre les consciències dels ciutadans del país. Aquella tardor, i en una publicació tan connotada com la revista Destino , Santiago Nadal explicava ( Los que siempre se llamaron españoles , núm. 82, 25 de setembre de 1938) que els nascuts a Catalunya, de famílies catalanes, que " querían llamarse en alta voz españoles " havien patit un " verdadero calvario ". El responsable, evidentment, era " el catalanismo de derecha y de izquierda ", que " controlaba estratégicamente todos los centros de la actividad y quien no quería someterse fracasaba ".
L'hegemonia catalanista s'havia traduït en un domini asfixiant, de manera que molta gent va passar, contra la seva voluntat, al camp del catalanisme "para lograr que los Consejos de Administración, que los grandes comerciantes e industriales, que los periódicos, etc., les dieran beligerancia y no sólo en el sentido de permitirles trabajar y desenvolverse, sino en el que cesara a su alrededor la terrible 'conjuración del silencio' con que se callaban los valores no sometidos al catalanismo, mientras una formidable propaganda levantaba hasta las nubes a cualquier mediocridad sometida a la férula catalanista ". Davant d'aquest domini aclaparador -i les complicitats del Madrid republicà-, "unos núcleos abnegados de jóvenes " van prendre la iniciativa: "[...] Agrupados bajo la bandera española y tomando como base y símbolo de sus lealtades la lealtad a la encarnación suprema del Estado antes de la República, y durante la República; conservando el recuerdo de las viejas instituciones unificadoras que se fueron, los jóvenes catalanes que se sentían y confesaban en alta voz españoles, fueron casi los únicos en recordar que Cataluña era también española. Unidos a otros grupos, casi todos jóvenes, supieron en todo momento 'dar la cara' frente a todas las zancadillas, las hostilidades, las burlas y el vacío que se formaba a su alrededor por los vividores del separatismo ".
En els anys trenta no existien TV3, ni Catalunya Ràdio, certament. I, tanmateix, la denúncia de Santiago Nadal es pot rellegir avui, disfressada de manera diferent, en tota mena d'articles i tertúlies, des de l'extrema dreta madrilenya fins a aquests xicots federalistes que parlen d'una al·lucinació col·lectiva, causada per un porro gegantí, o denuncien el "pensament únic" i la manipulació televisiva (que, naturalment, inclou el rentat de cervells dels nens).
La qüestió, però, no és que la denúncia de 1938 i les d'avui siguin certes, que no ho són (formen part de l'exageració político-ideològica que atien els espanyolistes, i uns quants federalistes d'esquerres, en les seves batalles fonamentalment mediàtiques; a l'altra banda, entre els independentistes i sobiranistes, també hi ha un notable volum d'arguments exagerats, no cal dir-ho), sinó en el fil que uneix l'argumentació d'aleshores amb les gruixudes afirmacions d'ara. És a dir, per què ens sona actual el contingut de l'article de Nadal? Perquè Ciudadanos i gent afí beuen d'aquelles fonts doctrinals, encara que ells, aparentment, no en són conscients. El discurs espanyolista que va alimentar la concentració de la plaça de Catalunya el 12 d'octubre, els eslògans que s'hi van cridar i es van escriure a les pancartes, porten a la "Cataluña española " de la revista Destino dels anys quaranta del segle passat. Només cal anar a l'hemeroteca i repassar-la una mica.
Aquesta és la tragèdia del discurs espanyolista de la gent de Ciudadanos i altres elements afins. Les seves fonts doctrinals es troben en la literatura dels columnistes i tertulians del franquisme català de la postguerra. Uns escrivien a Destino ; d'altres ho feien al venerable Diario de Barcelona i, molt pocs, a La Vanguardia Española (aquí, Don Luis de Galinsoga, l'autèntic, es veia amb cor de fer-ho tot sol). També és cert que hi havia la gent de Solidaridad Nacional , però aquests van caure molt aviat en l'oblit més pietós. És així i no cal donar-hi gaires voltes més. Només cal fixar-se en quan, com i amb quin to usen la paraula separatisme (aquesta mena de vocabulari era propietat del franquisme i el falangisme, però ara ha passat a les seves mans), les consignes que criden i les denúncies que fan sobre l'amenaça "separatista". No en va, Alberto Rivera no ha volgut honorar mai la memòria del president Lluís Companys, ja que el considera un colpista per l'atzagaiada del 6 d'octubre -que, com sap tothom que ha volgut llegir una mica, no va ser una proclama independentista; això és un argument propi del nacionalisme espanyol.
No els assenyalo pas com a antidemòcrates i franquistes, de cap manera. Però hi ha petits detalls que criden tant l'atenció, que no els podem ignorar: Ciudadanos és un grup espanyolista d'adscripció estrictament catalana; la gent que feia Destino , per exemple, també. Els Ciudadanos veuen el nacionalisme excloent i radical a l'ull de l'altre, però no veuen l'espanyolisme més ranci en el seu; acusen els catalanistes en general (des de Convergència i Unió fins a Iniciativa, i més enllà) de fomentar el discurs únic i sotmetre i amagar "la majoria silenciosa". Si en els anys republicans, " unos núcleos abnegados de jóvenes " van sortir al carrer a denunciar la "dictadura" del catalanisme d'esquerres (és a dir, l'hegemonia d'ERC i del catalanisme cultural), el 2013 uns altres "núcleos abnegados de jóvenes " -almenys l'aspecte és força juvenil- han alçat la veu per denunciar el domini político-ideològico-mediàtico-cultural del catalanisme conservador, a qui fan el joc els inconscients esquerranistes d'Iniciativa (i, fins i tot, alguns del PSC). L'any 1939 l'economista José M. Tallada va fer servir el mateix argument, però a l'inrevés: durant la República va ser la burgesia nacionalista la que va fer el joc a les esquerres. I tothom sap com va acabar.
No afirmaré mai que Ciudadanos és un grup neofranquista -encara que algun dels seus dirigents hauria fet un bon paper a la Barcelona de la postguerra-, però sí que puc afirmar que em sembla un invent no gaire innovador, ni modern, ni rupturista. El seu espanyolisme ja estava inventat, i la patent estava registrada a Barcelona, a nom d'una altra mena de ciudadanos que, com els del grup d'Alberto Rivera i Jorge Cañas, sospiraven per una "Cataluña española " alliberada del jou catalanista.
