Trampes

D’un temps ençà, l’historiador Joaquim Coll i Amargós, membre destacat de Societat Civil Catalana i de Federalistes d’Esquerres (em sembla que encara ho és), ha decidit elevar el to de les seves reflexions al voltant de l’anomenat procés sobiranista. A la premsa, en mítings de les organitzacions a les quals pertany, s’ha fet gairebé imprescindible, fins a assolir una notorietat que, probablement, no hauria imaginat temps enrere.

En aquest procés d’intensificació i contundència, Joaquim Coll ha fet algunes patinades notables, no en el terreny de l’argumentació política, sinó com a historiador. No vull dir que s’hagi equivocat amb la data del 12 d’octubre, per entendre’ns. L’error, en el seu cas, és intentar fer-nos creure que el Día de la Hispanidad (antiga Fiesta de la Raza, com hauria de saber) pot ser una commemoració inclusiva (federalitzant, per entendre’ns), quan fins i tot l’historiador més espanyolista la considera la “ fiesta nacional ” (espanyola, naturalment) per antonomàsia.

Si aquesta és una equivocació que només poden detectar els especialistes (o només pot interessar a la gent del gremi), més greu és, per exemple, xiular mentre els seus companys de plataforma espanyolista reprodueixen ad nauseam arguments nascuts, crescuts i florits en els moments més gloriosos del francofalangisme (des de la manipulació de la canalla a l’escola, fins al segrest nacionalista de la societat, passant per les conspiracions catalanistes, etc.). Que sigui capaç de carregar contra els partidaris de l’independentisme amb l’argument que pateixen una al·lucinació col·lectiva i no obri la boca davant les bajanades neofranquistes dels seus companys és un misteri que se m’escapa.

Però, a la fi, deslliurat de manies, el 4 de novembre ens va regalar una frase que obliga a meditar una mica. En un article en un mitjà barceloní, escriu: “[...] On poble català s’entén en el doble sentit d’ètnia identitària (amb mil anys d’història!, diu l’excomunista Fontana)”. Cal aturar-se una mica davant d’això, perquè el que hi ha al darrere d’una afirmació tan desgraciada són diversos elements d’allò més interessants.

En primer lloc, el senyor Coll fa una doble trampa: no cita el text on suposadament l’“excomunista” Fontana ha escrit això. ¿Un article? ¿Una prèdica en un míting? ¿Un llibre? ¿Un pamflet polític? Naturalment, el senyor Coll no vol citar La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (Eumo Editorial, Vic), el darrer llibre del professor Josep Fontana, un assaig d’allò més interessant i discutible sobre el que podríem anomenar la persistència de la identitat catalana des del segle IX, aproximadament. La segona trampa és intentar fer-nos creure que el llibre de l’“excomunista” Fontana parla d’“ètnia identitària” (un neologisme molt curiós, molt propi del discurs nacionalista del senyor Coll), quan no es menciona enlloc de l’obra, ni el professor Fontana tracta la qüestió de la persistència catalana en termes etnicistes.

L’altre element, interessantíssim, en les afirmacions del senyor Coll és l’ús del terme excomunista. Si Joaquim Coll conegués una mica la història i la literatura del franquisme, sobretot en els seus primers anys, s’adonaria que l’ús que ell dóna al terme excomunista en relació al professor Fontana és el mateix que es donava al terme jueu, associat a tota mena de personatges poc grats al franquisme espanyol i català. Si repassa una mica la premsa de postguerra, o consulta els llibres de Gonzalo Álvarez Chillida ( El antisemitismo en España ) i Javier Domínguez Arribas (El enemigo judeo-masónico en la propaganda franquista ), veurà que, en el seu article, l’única cosa que ha fet és canviar l’adjectiu jueu per excomunista ; la connotació pejorativa és la mateixa. Cal anar amb compte amb aquests paranys. De fa temps, el senyor Coll i altres companys seus estan reproduint bona part de l’argumentari franquista i espanyolista amb un llenguatge que ni tan sols és nou. De fet, té raó quan cita la senyora Sonia Sierra, filòloga, que ha indicat que el nacionalisme (quin?) “ha imposat un marc conceptual basat en neologismes caracteritzats per la seva ambigüitat, sobreentesos...”; probablement, la senyora Sierra feia referència als discursos falangistes, analitzats a bastament per historiadors com el professor Ferran Gallego en un llibre recent ( El evangelio fascista ).

La darrera gran trampa és la ironia admirativa: “Amb mil anys d’història!” Em sembla que tothom pot veure el mig somriure que s’amaga darrere la frase. Altra vegada aquests catalans pesats amb la mania dels “mil anys d’història”; i, a sobre, ara fins i tot s’hi apunten els “excomunistes”. Doncs bé, per al proper article li ofereixo una cita d’un historiador que no va ser mai comunista, ni tan sols sobiranista. En el darrer paràgraf del seu llibre Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència política de Catalunya, el monàrquic conservador Ramon d’Abadal i de Vinyals escrivia: “En destruir Felip V amb el Decret de Nova Planta les institucions de supervivència medieval, aquestes, encara que extemporànies i caduques, havien acomplert ja una missió conservadora a través de quatre segles de porfídia. L’ofensiva assimiladora del rei francès arribaria tard per a anul·lar les essències del poble català. Pogué adormissar-les, reduir-les a un estat latent, però havien de tornar a aparèixer en la superfície així que les circumstàncies ho permetessin, en aquest cas durant la floració romàntica. Les arrels històriques eren a bastament pregones per a superar els accidents superficials del gel i del foc”. I, com el professor Josep Fontana, Ramon d’Abadal no va escriure mai sobre aquesta ignota “ètnia identitària”.