El (de)sastre de Panamà

Si John le Carré hagués conegut les trifulgues de Manuel Manrique, president de Sacyr, i dels seus antecessors José Manuel Loureda i Luis del Rivero, segur que l'espia Osnard els hauria incorporat a la seva delirant conxorxa. El sastre Pendel no hauria hagut d'inventar-se històries, perquè la realitat supera àmpliament la ficció. L'actuació de Sacyr a Panamà em concerneix i m'indigna triplement: com a ciutadà, com a contribuent i com a exportador.

Com a ciutadà i contribuent, em sembla intolerable que personatges implicats en escàndols de corrupció (cas Bárcenas), que es venen accions abans de generar ells mateixos un problema a la seva pròpia companyia, o que deuen 8.000 milions d'euros als bancs, gaudeixin de reconeixement social i suport ministerial. Aquesta casta extractiva, aquesta mena d'empresari que ha contribuït a consolidar una crisi que patim tots plegats, no només no mereix cap suport, sinó que hauria de ser blasmada públicament.

Sembla que l'Autoritat del Canal havia previst uns costos de 5.250 milions de dòlars per a l'ampliació. Diuen que l'americana Bechtel va presentar una oferta per 4.200 milions, una rebaixa del 20%. Sacyr, una empresa endeutada fins al coll, es presenta amb una oferta amb una rebaixa del 40%, 3.120 milions de dòlars. Esclar, ara no en té prou. Per tant, exerceix una pràctica comuna a Espanya: els modificats, que van engreixant el preu i acaben superant el pressupost de licitació. Així ens ha anat a tots plegats.

Fins aquí, es tracta d'una operació reprovable -des de la meva perspectiva- d'una empresa privada. Ara, la cosa m'afecta personalment quan es coneix que el govern d'Espanya avala l'operació a través de la semipública CESCE -200 milions d'euros-, en un moviment que el Tribunal de Comptes considera inapropiat. Quan conec que aquesta empresa ha traspassat a la Sareb 400 milions del seu deute en el format de dació en pagament que es nega sistemàticament als meus conciutadans. En definitiva, ara som avaladors d'empreses dedicades a negocis milionaris ruïnosos... i els arruïnats som tots nosaltres!

Per acabar-ho d'adobar, la ministra que corre a donar-li suport torna satisfeta perquè ha aconseguit que una empresa s'avingui a negociar en el marc del contracte. Vostè, jo i el sursum corda, quan signem un contracte hem de llegir la lletra petita perquè, per descomptat, esdevé el marc únic de relació entre les parts. Hi ha pocavergonyes que sembla que no, que signen contractes com qui signa autògrafs. Ni Le Carré s'ho hauria imaginat.

Com a exportador, aquest desastre em genera problemes. He estat uns dies al Perú i a Colòmbia, i aviat marxo cap al Paraguai. No es tracta de cap furor viatger, es tracta només de l'única opció que avui tenim bona part de les pimes catalanes per sobreviure: exportar. Els avions transatlàntics van plens de professionals i empresaris. M'ajuda a agafar la maleta sense mandra recordar que no som pas la primera generació que ho fa. El meu avi matern se'n va anar a "fer les Amèriques". Voltant per l'Argentina durant uns anys, treballant honradament, va aconseguir fer un petit capital i va tornar per muntar la seva botiga a Barcelona. La seva filla, la meva tia, és enterrada a Santiago de Xile. Hi va anar a provar sort als anys 50, asfixiada per la grisor -la negror- de la Catalunya de l'època, va prosperar i s'hi va quedar. Els catalans hem tingut sempre el món en el punt de mira. Ara, per força, també.

En el nostre cas, oferim a Llatinoamèrica la nostra experiència en sostenibilitat i canvi climàtic, eficiència energètica en l'edificació a administracions públiques i empreses privades. Per descomptat, no és senzill obrir nous mercats, però sembla que som competitius, com moltes de les empreses catalanes del sector ambiental que ja s'hi han instal·lat. Quan exportes productes, tens alguna cosa física per ensenyar. Si el producte és eficient en preu i prestacions el client només ha de comparar i triar. Per contra, si exportes serveis, només pots demostrar la teva competitivitat després d'haver-lo servit. Per tant, l'entrada en nous mercats depèn de la confiança que generis. D'on véns i què has fet abans és un factor important per a la primera impressió. La marca Barcelona ajuda. La marca Catalunya, de moment, no existeix. La marca Espanya, gràcies a empreses com Sacyr, comença a ser una autèntica catàstrofe. L'espectacle del canal és deplorable i incomprensible. Quan me'n parlen, no puc evitar una expressió al rostre de difícil descripció: una barreja d'indignació, vergonya i basques contingudes.