RIO DE JANEIRO (BRASIL)L'any 1972 a Estocolm, les Nacions Unides van establir que el dret a un medi ambient digne és un principi bàsic de l'organització. Es va crear el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA). La crisi del petroli i una guerra freda, de la qual encara no se n'albirava el final, no van ajudar a impulsar els innovadors plantejaments d'aquella cimera. Però una colla de gent es va a posar a treballar, a rumiar, a recollir i a mostrar les evidències de la relació entre el medi ambient i la salut, l'economia, el desenvolupament i l'equitat.
L'any 1992 la segona Cimera de la Terra a Rio pren un caràcter ben diferent. El Mur de Berlín ha caigut, els Estats Units i la Unió Europea (UE) se senten forts. S'impulsa una carta de principis i se signen les convencions per fer front a tres problemes globals: el canvi climàtic, la biodiversitat i la desertificació. S'intenta promoure un nou pla d'acció, l'Agenda 21, i es posa el focus en els boscos. No es concreta gaire, però s'inicien espais de treball i de mobilització de diners.
Estirant el fil de Rio, els governs locals, sobretot a Europa, endrecen les seves polítiques ambientals. La UE crea un extens corpus jurídic en la matèria. Una jove i ambiciosa ministra de Medi Ambient, Angela Merkel, impulsa el Protocol de Kyoto, insuficient però primer pas concertat internacionalment. Pel que fa a la biodiversitat, hem hagut d'esperar fins a l'any passat, però tenim el Protocol de Nagoya.
Els estats, a la defensiva
Som al 2012, el món ha canviat. Europa, motor de la incorporació del medi ambient a la lògica econòmica, és a l'UCI. Els Estats Units ja no veuen la seva supremacia com l'ordre natural de les coses. Els països emergents liderats per la Xina tenen expectatives que no volen veure condicionades. La globalització de l'economia ha posat els estats a la defensiva. Mentrestant, les organitzacions multilaterals (ONU, Banc Mundial, Comissió Europea...) impulsen un vincle més gran d'economia i medi ambient, i connecten amb un sector creixent de la societat civil (50.000 persones fem cap a Rio+20), governs locals i subestatals, empreses, sindicats... Una pinça que atrapa els estats, que tenen la potestat de decidir. Si en comptes d'economia verda, parléssim d'economia financera, ¿oi que els sonaria la situació?
A Rio+20 es proposen dos temes centrals: l'economia verda i una governança global per al medi ambient. També es posen altres qüestions ambientals sobre la taula: ocupació verda, accés universal a energia més eficient i més neta, ciutats sostenibles, seguretat alimentària, accés a l'aigua i gestió sostenible dels oceans.
Quaranta anys després, com és lògic, els matisos han aparegut. Hi ha un acord de mínims, però si no integrem la sostenibilitat en el model de desenvolupament no podrem eradicar la pobresa, i els riscos per a les generacions futures són excessius.
Ara, l'evolució de les qüestions ambientals en els últims 40 anys ha estat exponencial, estirant de les lletres petites.
Per això vinc a Rio a veure què passa. No està escrita, encara, la lletra petita. Davant la gran incertesa del futur immediat és poc intel·ligent no estar al corrent de les tendències a mitjà termini. Per bé que ara un mes ens sembla una eternitat, com diu el tango, vint anys no són res.
