Ets tu qui se la juga a la final de París

La certesa sobre l’origen humà del canvi climàtic és cada dia més ferma, basada en nodrides, creixents i diverses proves empíriques que s’engreixen des d’aquell 1988 en què es va crear el Grup Internacional d’Experts. El 1997 va ser possible firmar un modest tractat internacional a Kyoto que va entrar en vigor el 2005. Llavors, Europa liderava, els EUA es feien l’orni i la Xina no tenia compromisos. Avui, la Xina és el principal emissor i els EUA continuen segons. El principi de “responsabilitats compartides, però no iguals” continua sent vàlid, però el món no és el mateix i calen nous enfocaments. A Copenhaguen, el 2009, 140 caps d’estat no van trobar un denominador comú. Això ens ha fet perdre 6 anys que podrien ser preciosos. La Convenció de París d’aquest any és l’última oportunitat per a una acció concertada internacionalment que ens dugui a reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle entre un 40% i un 70% el 2050 respecte al 2010, amb objectius concrets per al 2030. Hi ha interessos en joc, sobretot de governs i empreses que basen la seva economia en els combustibles fòssils. Els convindria que descarrilés definitivament el procés multilateral. Els afectats, però, seríem cadascun dels habitants del planeta. Convé que tots els líders mundials sentin el nostre alè al clatell exigint un acord, com el de les 300.000 persones que van sortir al carrer a Nova York. Ens hi juguem la salut, la qualitat de vida i la butxaca. No serà fàcil. No badem.