26/04/2015

Fiscalitat i eleccions

3 min

Arriben les eleccions i ja fa feredat el que es comença a sentir. La crisi i el seu tractament han creat tanta indignació que les proclames ja desbarren sense miraments de rigor. Es fan des de programes fiscals formulats suposadament per economistes i inclouen, d’una banda (Ciutadans), la cançoneta de la simplificació fiscal amb l’impost lineal i els subsidis públics que acompanyen el salari dels minijobs amb empreses que capitalitzen així aquells ajuts, i, de l’altra (Podem), els increments de fiscalitat que poden acabar provocant tipus marginals superiors al cent. Sí sí: més del cent per cent és el que pot acabar resultant de tipus impositius que van associats a feina, capital i patrimoni, o a l’eliminació de beneficis públics. Aquest és el cas de l’anomenada “trampa de la pobresa”, amb la destrucció dels incentius al treball (en l’economia formal, esclar) per mor de no perdre els subsidis garantits. No defensaré jo aquí la professió, però creguin-me que hi ha prescriptors econòmics que no superarien un primer curs de carrera.

Em preocupa de tot això la incidència que tinguin aquests predicadors en la nostra política social. Des de la banda de la despesa, l’error més gran prové de proposar despesa sense capacitat de finançament, per acabar fent-ho amb dèficit i deute a càrrec de les generacions futures. I fer-ho en nom del progrés i la solidaritat! I és que gastar més de manera universal (una mica per a tothom), vistes les noves desigualtats provocades per la crisi, és el pitjor remei, ja que per volum s’encareix el cost total. Aquest fet força el finançament cap a una dualitat fiscal més gran, per la qual paguen més les rendes de treball per compte d’altri i creix relativament la imposició indirecta, de més difícil percepció, però regressiva, ja que no guarda proporció amb la renda dels ciutadans. Des del punt de vista de la capacitat d’anàlisi dels ingressos, separa un bon economista d’un de dolent el fet que entengui, o no, que aixecar un euro perquè el gasti l’estat suposa una pèrdua de benestar per a l’economia superior a l’euro recollit. Es tracta de l’excés de gravamen, que identifica la distorsió impositiva sobre els incentius de qui genera renda, ja sigui com a consumidor, via impost indirecte, o com a treballador, si és sobre la renda del treball. La responsabilitat, doncs, d’una bona gestió de la despesa pública es veu així augmentada. Els càlculs que he vist per a Espanya donen un sobrecost del 7% en termes mitjans i quasi el 40% per euro addicional fet tributar. És clar que això no resulta fàcil de calcular: pot semblar un tema menor per a una renda baixa postular com reacciona a un augment dels impostos el treballador que amb prou feines arriba a final de mes, tot i que la motivació a treballar de manera submergida és òbvia i afecta molta gent. Per als de renda alta és probable que la seva oferta de feina a tipus marginals alts sigui més elàstica: alerta, però, que per aquesta via qui és ric de veritat no paga impostos, arbitrant la transformació de les seves rendes amb guanys de capital, més ben tractades, o eludint el fisc! Tot això obliga a actuar amb intel·ligència: es tracta de guanyar prou benestar per la banda de la despesa sent molt selectius amb el seu destí, per tal de recuperar el benestar que perden els contribuents per la banda dels ingressos, i entendre que el que justifica tipus òptims sobre la renda és que amb les mateixes bases fiscals -i no menys- es generin més recursos per poder redistribuir en favor dels qui tenen menys. Elevar tipus marginals pot generar elusió de bases fiscals i menys recaptació; abaixar-los indiscriminadament i oferir amnisties fiscals podreix la moral fiscal sense augments de recaptació significativa.

Per tant, tinguem seny amb les propostes fiscals. No són possibles serveis públics amb bons estàndards de qualitat sense una fiscalitat suficient en la qual tothom contribueixi. No és factible esperar una relació entre qualitat de despesa social i desenvolupament econòmic si el finançament no té relació amb el PIB del país, llastat pel dèficit fiscal. Avui és del tot necessària, d’una banda, una fiscalitat que afavoreixi la reactivació econòmica i la nova contractació (avui penalitzada per les cotitzacions), tenint en compte que l’atur és la primera causa de desigualtat, i, d’altra banda, un compliment fiscal més gran en rendes de capital i societàries (que avui són un 60% inferiors a les d’abans de la crisi). I, sobretot, cal un canvi cultural de complicitat nul·la amb els qui no contribueixen. Guanyar autogovern hauria de permetre en aquest sentit fer les coses molt millor del que s’han fet fins ara.

stats