Mesures concretes contra el frau fiscal

En una situació de crisi de les finances públiques que qüestiona la capacitat de fer front a la despesa social, és inacceptable que qui pugui contribuir no ho faci. I tot i que al nostre país s'han fet moltes anàlisis del pes de l'economia submergida i del frau fiscal, el cas és que s'han fet molt poques accions efectives encaminades a combatre'ls.

En el passat, amb el mateix nivell global de frau, uns quants defraudaven molt -a l'empara de sucoses operacions immobiliàries i amb la passivitat d'alguns fedataris públics-, mentre que avui són molts els que -en una situació precària- defrauden poc. En tots dos casos la prognosi és la mateixa, perquè es tracta de mals símptomes socials, tot i que probablement el control d'un tipus de frau i de l'altre generaria incidències diferents. Sigui com sigui, i sense entretenir-me en laments i crítiques ni en la complexitat que presenta resoldre d'un dia per l'altre un problema tan arrelat en la cultura ciutadana, poso a judici del lector un conjunt de mesures per combatre el frau. Com que totes poden ser discutides, animo els seus crítics a fer-nos saber, en cada cas, quina és la mesura alternativa que proposen.

Parteixo del supòsit d'un nivell determinat de despesa (altres vegades he entrat a valorar la bondat i eficiència de la despesa, però ara no hi entraré), i també assumeixo que la càrrega de l'impost entre els contribuents que ja paguen es distribueix amb justícia entre els ciutadans. Des d'aquestes premisses, vet aquí algunes mesures per a lluitar contra el frau fiscal.

Que el pagament electrònic, per targeta, sigui obligatori per sobre dels -diguem- mil euros si aquest pagament ha de ser susceptible de deducció fiscal. És un primer incentiu extensible a altres supòsits.

Que es revaloritzi el paper dels preus i les taxes en el finançament públic. Són instruments més difícils de defraudar que els impostos generals. Per tant, cal avançar en aquestes vies de finançament públic, acompanyant-les quan calgui de compensacions d'equitat per la via de la despesa, que traslladen la càrrega de la prova del compliment.

Cap reconeixement ciutadà a qui no té ciutadania fiscal al país: la condemna per delicte fiscal ha de comportar la pèrdua automàtica d'honorabilitat per a tots els càrrecs públics o privats que la requereixin. Paral·lelament, cal eixamplar el ventall de càrrecs als quals s'aplica aquest requeriment.

Si no és obligatòria, s'ha d'incentivar la transparència voluntària prioritzant -en les contractacions, designacions, licitacions o en l'elecció de representants ciutadans- els contribuents cooperadors que fugin de l'opacitat. Hem d'involucrar de debò registradors i notaris en la lluita contra pràctiques que, vista la realitat de moltes transaccions econòmiques, posen de manifest almenys una certa falta de diligència, i de manera similar, hem de fer que les institucions financeres i els assessors fiscals siguin responsables solidaris del frau de manera subsidiària.

Hem d'imposar retencions mínimes del 45% a operacions efectuades en àmbits o territoris fiscal definits com de risc (si no són directament paradisos ). A les empreses no col·laboradores (que no accepten la transparència), fixem-los que per defecte seran inspeccionades regularment cada quatre anys. Fem-ho també per a les societats concessionàries de serveis públics o que reben finançament públic per a serveis concertats.

Impulsem la reducció gradual del sistema de mòduls, que és un niu de frau. Acabem amb la dualitat en el tractament fiscal que fa que la tributació efectiva depengui de la forma empresarial adoptada (ja sigui societats o persona física) i del tipus o fonts de renda gravats.

Focalitzem la inspecció més en qui no paga que no pas en qui tributa però no ho fa prou bé. I eliminem l'incentiu al frau de la prova de rendes declarades per a l'accés a determinats serveis públics (beques, escoles...).

Finalment, i vist l'agosarat enginy interpretatiu que tenen alguns, hem de limitar la interpretació del que és i el que no és deduïble en els impostos, particularment en els de les persones jurídiques. La inspecció ajuda al compliment fiscal; no es malfia de qui ja tributa.

La construcció d'una estructura d'estat nova demana que la consciència ciutadana davant de la seva agència tributària sigui, també, nova, i aquesta consciència només es pot formar si la ciutadania sap que els impostos són justos i que ajuden a arreglar descosits i a cohesionar millor el col·lectiu. D'aquesta manera, la tributació seria contemplada com una mena de bo patriòtic que té com a rendibilitat indexada el creixement de l'economia del país. No es tracta de lluitar contra el frau per gastar més , sinó per finançar millor aquella despesa que entre tots hem estimat com a necessària des del sentit de pertinença a una sola comunitat.

En una altra ocasió podrem analitzar què pot exigir la ciutadania en matèria de transparència i seguretat jurídica a una administració més estricta en la lluita contra el frau fiscal. Però de moment, acceptem que la segona reclamació (l'escàs sentit de servei a l'administrat que té l'administració avui dia) no és excusa per no abordar la primera (la responsabilitat de tots en el finançament col·lectiu), almenys des del supòsit que el que jo no pago ho ha de pagar vostè.