La desigualtat com a coartada

Amb un enigmàtic títol, In it together, l’OCDE acaba de publicar un estudi que ha omplert moltes pàgines als mitjans, ja que focalitza el tema de moda: la desigualtat. De les quasi cent taules i gràfics de què s’acompanya, molts analistes han reproduït la que més ha convingut per a l’objectiu d’exigir més despesa social. Però precisament perquè l’objectiu de reduir les disparitats socials és lloable, cal ser rigorós en els arguments.

No és cert que la desigualtat com a tal (índex de Gini) en rendes, entre el 2007 i el 2013, hagi empitjorat tant com s’ha dit (ho ha fet de 0,328 a 0,335). Alguns prefereixen, però, mirar el rang entre els dos decils de renda extrems: aquí veiem que ha pujat (de 9,4 vegades el 2007 fins al 12,1 el 2011, per a baixar lleugerament el 2013). En tot cas, abans d’imputar responsabilitats polítiques a uns o altres fixem-nos a quins governs corresponen els períodes assenyalats, amb els retards pertinents dels efectes de les seves actuacions.

Tema diferent de la desigualtat -i més preocupant per a la cohesió social-és la pobresa, la relativa a la situació interna de cada país i moment. De nou, aquí les dades no reflecteixen molts dels clams que s’han fet: el 14,5% de la població el 2007, el 14,7% el 2011 i el 14,1% el 2013. Per a derivar els titulars més cridaners un s’ha d’agafar no a l’estàtica comparativa dels anys assenyalats per a la pobresa relativa, sinó a l’evolució (2007-13) utilitzant com a referència (ancorant, se’n diu) els nivells del 2005. Així ho fa l’OCDE a efectes d’homologació, però és obvi que la xifra del 2005 és aquí decisiva: la pobresa relativa ancorada el 2005 passaria del 8,8% el 2007 al 13,7% el 2013. Fent la ràtio (evolució), en una de les múltiples taules esmentades el creixement del 50% dóna l’índex més alt a Espanya.

Tres comentaris breus en aquest sentit. Les mitjanes diuen poc per a construir una política pública. Cal anar a la composició. La pobresa relativa mitjana el 2013 fou del 14,1%, però atents: era del 21% per als nens, del 16,8% per als joves i del 6,8% per a la gent gran. El trencament generacional és prou evident. Més encara. Si miren la riquesa i no la renda (les dades aquí arriben al 2011), observem que el percentatge dels joves de menys de 35 anys caps de família en llars independents ha baixat del 16% el 2005 al 10,5%. Un drama real per a qui no es pot emancipar. Alhora, la riquesa, neta de deute, de les llars ha baixat un 25 per cent, mentre que la dels jubilats just ho ha fet un 6 per cent. Però atents de nou, que en termes de mitjanes, i no de medianes, la riquesa d’aquest heterogeni col·lectiu ha augmentat un 15% entre el 2005 i el 2011, símptoma inequívoc de més desigualtat de la distribució de la riquesa neta entre els nostres majors. En conseqüència: sí a més política social, però de nova fornada. Recuperar l’impost de successions en favor d’una societat més meritocràtica que dinàstica, tributs sobre la propietat (menys distorsionadors per a l’economia davant de l’exigència recaptatòria), habitatge per als joves, polítiques actives d’ocupació (l’atur és el càncer, diu l’OCDE, de la nostra desigualtat) i salaris mínims interprofessionals a l’alça són avui probablement necessaris per atendre les poblacions fràgils (intrageneracions) i recuperar els equilibris entre generacions. L’edat ja no classifica de manera universal; les cues de la distribució i no els valors centrals importen per a definir una política pública sensible als qui més pateixen. Molts d’aquests, mobilitzats, han donat el seu veredicte a les urnes. Després de les eleccions, per als governs sortints, la inèrcia de les polítiques socials probablement els ha vençut; per als entrants, la vella recepta de sempre de gastar més de manera indiscriminada i fent dèficit és probable que accentuï les disparitats en lloc de corregir-les. Més, fet de la mateixa manera, no serà millor.

Ben Bernanke ho ha dit recentment. Potser del tema de la desigualtat, com a element per a coartar les polítiques econòmiques, en fem un gra massa. Aquest és el cas quan qüestionem determinades actuacions monetàries que busquen millorar la prosperitat amb creació d’ocupació i estabilitat econòmica, i que tenen impactes, certs o incerts però sens dubte complexos, en la desigualtat. Si aquests impactes són negatius, és a la política fiscal a qui li toca fer-hi front. Anem doncs per feina, i no menyspreem les tasques principals encara pendents de la política econòmica, tasques que per a alguns són postergables, suposadament per evitar efectes col·laterals sobre la desigualtat. La desigualtat, sens dubte, l’hem de combatre, però separadament, amb una nova política fiscal.