Als patrocinadors de Tabàrnia

Ressusciten la idea urbana contra la rural, la modernitat suposada contra la caspa, la de dues llengües enfront la d’un sol poble

El país és en un atzucac. Es pot passar d’una situació aguda a una de crònica. I ens hauríem de permetre les mínimes tonteries.

La majoria de la població ha ratificat un govern suspès pel govern de l’Estat, i qui ha convocat aquesta població a les urnes ara mira cap a una altra banda. Els qui han guanyat pretenen fer el mateix que ens ha portat on som. No és sensat quan no es té prou força per tirar més endavant. Els qui han perdut reclamen que el Govern ha de ser de tots i no només d’uns, però fora de la geografia catalana aquest respecte pels altres no es té en cap de les variants possibles. Els que avui encara pensen a assimilar a Espanya aquella majoria de catalans, no haurien de poder demanar impunement als que són majoria a casa seva que no assimilin les seves pròpies minories. L’economia pateix, ho reconeix el govern de l’Estat, i ho tracta com una qüestió aliena, com si no depengués d’ells, almenys en part, articular una solució. Fa temps que la intoxicació dels ideòlegs del “tot s’hi val” per al que ells consideren una causa justa sembla no tenir límits: passen del dret penal a la filosofia política inundant de prejudicis els arguments a conveniència, amb l’aplaudiment dels acòlits curts de gambals. Des d’articles en diaris mercenaris fins a llibres prepagats. La seqüència sembla no tenir fi.

No acceptarem ser diluïts en una Espanya invertebrada que no reconeix aquells elements de diagnòstic que encara ens identifiquen com un sol poble

L’última de les ocurrències d’aquests pensadors ha sigut la de promoure Tabàrnia. Qui ha negat fins ara sentit de pertinença se n’inventa un. Quan es parla de reencaixar es generen desencaixaments nous, a gust i gana. En lloc de buscar les raons de la història i d’objectivar-ne el registre, es basen en resultats electorals que donen línies divisòries sovint tan conjunturals com poca-soltes, amb percentatges mínims de representativitat en cada jurisdicció. Ressusciten la idea urbana contra la rural, la modernitat suposada contra la caspa, la de dues llengües enfront la d’un sol poble. Tot allò que rebutgen a escala estatal ho apliquen sense escrúpols a escala local. Negligeixen que en l’àmbit del nostre país el clúster català és ferm en el temps i validat per les urnes, amb un sentiment que no qüestiona diferències internes, que accepta resoldre solidàriament, mentre que sí que discuteix políticament les externes imposades amb la resta de pobles de l’Estat.

Això de Tabàrnia em recorda la crítica dels qui han minimitzat sempre el dèficit fiscal de Catalunya amb l’administració de l’Estat. I el relativitzen afirmant que també es podria parlar del dèficit fiscal de Girona respecte a Tarragona; o del de Sarrià - Sant Gervasi respecte a Horta-Guinardó; o dels que ens diem Llopis respecte als que es diuen Fernández. I, en efecte, se’n podria parlar si els de Girona, els sarrianencs o els Llopis fessin el seu partit, es presentessin amb aquest ideari a les eleccions, obtinguessin majoria al Parlament i qüestionessin la redistribució que els perjudica. Quan això passi, si passa, haurem deixat de ser un sol poble. Ara no. Ens sentim primer catalans que gironins, hortencs o Fernández. Mentrestant, no deixarem de contribuir a llimar les nostres diferències internes per millorar la cohesió social i no acceptarem ser diluïts en una Espanya invertebrada que no reconeix aquells elements de diagnòstic que encara ens identifiquen com un sol poble. Un poble divers però que constitueix majories des del seu Parlament i fa efectives les polítiques d’autorespecte.

Tabarnencs: configureu-vos com a tals, mirem la transversalitat del que representeu, del vostre sentiment de pertinença espanyolista per sobre de les vostres ideologies, aneu a eleccions, compteu-vos. I després ja en parlarem. Mentrestant, per favor, de tonteries, les mínimes.

Etiquetes