El relat (climàtic) és teu

La batalla pel relat. És un concepte de moda que, ara me n’adono, vaig començar a interioritzar el 1983 gràcies a Eurovisió. Jo tenia onze anys, m’agradava l’espectacle i sentir que participava en aquell festival ple de rossos i accents, i recordo haver cregut el que deien els mitjans de comunicació estatals: que ¿Quién maneja mi barca? era un gran tema capaç de conquerir Europa. Quan Spain, representada per Remedios Amaya, va treure zero punts vaig tenir la impressió que algú m’havia convençut d’una cosa que originalment jo no havia vist gaire clara.

Llavors no vaig pensar més en això, però ara, després de veure com els presumptes grans temes autòctons patinen any rere any al festival; de veure com bona part d’Espanya interioritza que a Catalunya hi ha violència terrorista; o de veure com es consensua internacionalment que la solució al canvi climàtic passa per les noves tecnologies produïdes a gran escala, el títol que cantava Amaya em retorna amb un poder d’anticipació orwel·lià. Encara més quan recordo com segueix la tornada: “...que a la deriva me lleva ”.

Avui sembla molt clar que la barca la porta el que imposa el seu relat, i que sàpiga fer servir un timó és el menys important. Imitant una frase de moda -“La revolució, o la fas tu o te la fan”-, podem afirmar que el relat, o l’expliques tu o te l’expliquen.

Pel que fa al tema del canvi climàtic, podem concloure que fins fa molt poc algú ens ha estat explicant una història de progrés, números i tecnologia que hem assumit com a pròpia. Algú ens ha dit que, si seguíem aquest camí i érem pràctics, ràpids, eficaços, el món funcionaria millor. Però ara veiem que els monocultius industrials, el munyiment mecànic o canviar els cicles de son de les ovelles perquè pareixin tres cops a l’any potser no són mesures tan ideals.

Paul Kingsnorth, exeditor de la revista The Ecologist, de publicacions de Greenpeace o de la web Open Democracy, opina que s’ha idealitzat la tecnologia fins al punt que hem situat les màquines i el seu eficient món hiperveloç al centre de les narracions. Enaltint el robot aplaudim el nostre propi geni creador, i a base de vanitat hem omplert les nostres vides de sorprenents artificis que semblen elevar-nos a un lloc superior, enlairant-nos tant de terra que alguns humans -massa- ja creuen que són més que la natura: pseudodeus amb llicència per imprimir al planeta el ritme antinatural que ho està estressant tot.

Qui vulgui un canvi veritable, hauria d’aparcar aquesta supèrbia tecnològica i parlar d’alguna cosa propera, i tan lenta o accelerada com permeti l’escala humana. No més. Per canviar dinàmiques cal canviar les històries que ens expliquem, i ho pot fer igual un artista que qualsevol amb prou coherència i valentia per tornar a reivindicar el valor del poeta i del que és inútil.

Coherència, sí. Fa uns dies un programa de ràdio va dedicar un espai a comentar com és de necessari canviar d’hàbits per fer front a l’emergència climàtica. Es va parlar de reciclatge, de no malgastar aigua ni malgastar menjar. Després dos economistes van analitzar l’economia europea criticant la política estalviadora d’Alemanya. Van dir que aquell país (amb un dels partits ecologistes més potents de món) estava portant Europa a la ruïna amb la seva política “austericida”. Vaja. En què quedem? ¿Les persones han d’estalviar però els governs no? Estaria bé que deixéssim d’enganyar-nos i aclaríssim la magnitud de la nostra aposta. Col·lectiva. Aclarir la història que a partir d’ara ens volem explicar.

La Terra no enganya: és biodiversa. I, de la mateixa manera que cada espècie troba el seu nínxol i conviu en equilibri amb les altres, estaria bé deixar-nos de discursos grandiloqüents i abstractes i començar a recuperar històries petites en què la carn i l’os, la fulla i el vent, permetin reflotar les emocions necessàries per protegir el que, encara que ho hàgim oblidat, necessitem de veritat.

Ja treuen el cap relats de caragols que alegren vides, de falcons que ajuden a superar el dol, de pastors que defensen praderies. Presumptes nimietats que, no obstant això, destapen racons de sensibilitat adormida mentre recorden com és d’important el que no és urbà.

Tant l’ordre com la revolució no són gran cosa sense un relat que els sostingui. El futur serà el que ens vulguem explicar, si és que ho vols explicar tu. Per exemple? La meva barca la porto jo. Estimo l’aire net. Som-hi.