OBSERVATORI
Opinió 15/07/2017

Amb el curs acabat i les aules buides

Biel Vicens
4 min
Amb el curs acabat i les aules buides. / ISAAC BUJ

Expolític, biòleg i professorUna vegada acabat el curs, hauria de ser un bon moment per reflexionar sobre com evoluciona la nostra realitat educativa després de la LOMQE, una llei educativa que gairebé ja ningú defensa però que ningú canvia. Aquest curs que ara ha acabat, ben igual que el passat, no solament ha estat sotmès a la incertesa (Selectivitat, revàlides, plans d'estudis...), sinó també a la resignació. La incertesa, de fet, ja ha esdevingut crònica a l’educació, però allò que preocupa més és l'acceptació lenta i gradual de les repercussions de tot plegat.

El govern espanyol va vendre la LOMQE com la llei que volia posar fi a l'abandonament escolar, l'atur juvenil i els mals resultats acadèmics. Així de senzill. Idees, moltes, però simplistes i sense doblers al darrere. Una de les més agosarades ha estat la diversificació prematura, que obliga l'alumnat a triar optatives, fins i tot itinerari acadèmic o professional, tot just als 14 anys. En definitiva, es tracta de desmantellar el model d'educació comprensiva, vigent des de la LOGSE, que impulsava l'agrupació heterogènia d'alumnes on es rebia una educació similar i, contràriament, apostar per l'optativitat i la divisió primerenca. No obstant això, després de l'experiència dels primers cursos, tot apunta que així no es reduirà l'anomenat fracàs escolar, per contra, sembla que hi ha un perill real d'eliminar l'equitat, un dels elements forts del nostre sistema educatiu. Que aquest sigui el model d'Alemanya o Àustria no vol dir que ho sigui de la majoria de països europeus, ben al contrari. Una segregació avançada que malauradament tendirà a fer-se únicament pels resultats acadèmics en res ajuda a promoure i prestigiar la via professional. Aquest no sembla ser un bon camí per a una realitat com l'espanyola, on els índexs de desocupació són inacceptables i l'ocupació juvenil no pot ser més precària.

D'altra banda, també ens han introduït dins el laberint de la qualitat educativa. En aquest tema, la LOMQE sempre ha tengut un greu problema: entén i pretén mesurar la qualitat educativa exclusivament en funció dels resultats dels estudiants i sense tenir en compte altres paràmetres com ara els nivells d'inversió, la dotació de professorat, les ràtios d'alumnes per aula, etc., com sí fan altres països. A hores d'ara, les eines previstes són les avaluacions constants i les revàlides, que lluny d'ajudar a la qualitat desitjada poden fomentar encara més l'abandonament ja que es posen més obstacles a la progressió acadèmica. En aquest tema, la inseguretat i la provisionalitat també són ben presents ara mateix. Sort que qualsevol docent té molt clar que les proves d'avaluació són únicament eines i no una finalitat per si mateixa.

Una altra qüestió sens dubte important, si es tracta seriosament, és l'autonomia de centre. La LOMQE per una banda en fa bandera, però sense regular absolutament res, i per l'altra provoca contradiccions inacceptables com ara tornar a plans d'estudis desfasats, programes hipercarregats i, allò més greu de tot, desmantellar el paper que tenia el consell escolar de cada centre –on tenen veu i vot famílies, professorat i alumnat, entre d’altres– a costa de promocionar el poder de la figura del director que, a la pràctica, és triat per la mateixa administració.

Aquestes i moltes altres derivacions de la LOMQE haurien de ser analitzades ara, una vegada acabats els primers cursos d'una llei tan desafortunada. Es tracta d'analitzar bé les repercussions i les tendències per tal de prendre mesures correctores; de fet, es tracta de dissenyar solucions pròpies que reforcin les nostres escoles davant els efectes de la inestabilitat del sistema educatiu espanyol, la progressió de l'uniformisme i la recentralització. És per això que la Conselleria de Educació i Universitat s'hauria d'afanyar a trobar solucions pròpies i explorar nous camins. Caldria articular mesures per evitar els efectes negatius de l'optativitat i la segregació prematures; estudiar mecanismes per flexibilitzar currículums i reduir la càrrega programàtica; reduir al mínim la provisionalitat i la incertesa de revàlides, Selectivitat i avaluacions externes; crear un marc de desenvolupament per a l'autonomia de centre; repensar mecanismes per reforçar la capacitat decisòria dels consells escolars; garantir la llengua pròpia com a llengua vehicular i de treball; estructurar seriosament l'acollida lingüística i els recursos dels departaments d'orientació i sens dubte... un llarg etcètera.

Les actuals conseqüències de la poca solidesa del sistema educatiu espanyol i, per un altre costat, el mercantilisme que s'ha instal·lat en l'educació superior universitària (màsters, postgraus...) pot crear un clima de decepció i desemparament dins la comunitat educativa, especialment sobre la peça més vulnerable del sistema, els estudiants. La millora de la gestió educativa és evident comparada amb la política desastrosa i contraeducativa que va dur a terme el PP amb el senyor Bauzá al capdavant. No obstant això, no ens podem conformar ni adormir. Estam parlant d'educació.

Permeteu-me un record, tot i que sigui descontextualitzat, per a n'Arnau Amer; un bon amic, una persona que ens acaba de deixar, una persona que va fer molt per l'educació, la llengua i la cultura a Mallorca. Que els millors pensaments en matèria d'educació i els esforços per enriquir la nostra cultura siguin en la seva memòria.

stats