23/03/2018

Estat de necessitat

4 min

AdvocadaEscric aquestes línies quan es coneix la resolució que porta a la presó provisional novament Romeva, Turull, Bassa, Forcadell i Rull. Desastre, desolació, risc i buit. L’emoció de profunda tristor, solidaritat i impotència per ells i les famílies se suma a la sensació que alguns diran que això era previsible i evitable. La indignació també, però aquesta és l’emoció col·lectiva que més mal ens pot fer, i potser alguns la volen per crispar una societat madura i pacífica com la catalana. Els que dèiem que un estat imperial reaccionaria amb la més gran de les contundències, com s’ha fet al llarg de la història, sabem que aquests darrers mesos s’està escrivint història de traç profund i que el compromís i la responsabilitat ens interpel·len a tots. És hora de reaccionar i ho podem fer si no es cau en la temptació del conflicte visceral que busca aquesta opressió, i si la maquinària democràtica comuna es posa a funcionar amb la màxima determinació. I això què vol dir? Que aquest panorama ens afecta a tots. Independentistes i no independentistes. Han passat dotze anys des de l’aprovació de l’Estatut i vuit des de la sentència del TC. Enmig, la reivindicació del dret a decidir, la prohibició de la consulta, la del procés participatiu, el judici pel 9-N, la repressió de l’1 d’octubre i els centenars d’imputats pel referèndum. Deia fa pocs dies l’escriptor gallec Manuel Rivas que es poden empresonar les persones però no el desig. Va fer servir la paraula desig i no la paraula somni. El desig en democràcia és el dret a exercir els drets i que els resultats es respectin.

La pluralitat política a Catalunya fa evident que cal un referèndum. Vull creure que tenim temps per reivindicar de manera conjunta el denominador comú dels demòcrates: la representació democràtica i la pluralitat política. I ara és imprescindible. El balanç d’errors, de tàctiques de partits i de la DUI simbòlica ja s’ha fet, però ha prescrit qualsevol tipus de crítica enmig d’aquest moment de decadència jurídica que justifiqui aquesta repressió. La constatació que la maquinària penal que s’ha posat en marxa ho pot devorar tot hauria de fer de revulsiu col·lectiu per trobar el camí integrador que redueixi dràsticament la repressió a partir de la reconquesta de la certesa dels drets civils i polítics més bàsics. És paradoxal que persones com Felipe González, que ha atiat com ningú, negant el dret a decidir, el conflicte entre Catalunya i Espanya, ahir advertís del desastre que implicarien nous empresonaments. És rellevant la sentència recent del Tribunal Europeu de Drets Humans que condemna Espanya per vulneració de la llibertat d’expressió per una crítica a la monarquia. González sap, com a bon estadista, que el seu Estat ha entrat, en la mirada internacional, en una davallada fatal que posa en qüestió les bases mateixes sobre les quals es va assentar la Transició i que el connecta amb el franquisme.

I també sap, com saben al govern de Rajoy, que la construcció d’aquest escenari revelador no hauria estat possible sense el triangle Brussel·les, Ginebra i Escòcia. El president Carles Puigdemont està recorrent Europa per demanar un referèndum i diàleg, que estan plenament inserits en la Constitució si hi ha voluntat política. I la resposta està sent més repressió. Fa poc Margarita Robles va dir que Puigdemont estava mort políticament, però no es pot negar que està més viu que mai en termes democràtics. I com ell, els altres exiliats, ara també amb Marta Rovira. La república representa aquell recordatori permanent de l’ideal demòcrata. No caiguem en el parany de negar valor democràtic a aquella dimensió. Siguem capaços, aquí i ara, de dissenyar la nostra.

Som molts els que ens neguem racionalment a acceptar que el declivi en què ha entrat el govern de Rajoy a través de la seva Fiscalia i Guàrdia Civil amb els informes creatius de violència, que generen aparent veritat jurídica, pugui ser digerit amb normalitat per demòcrates no independentistes. Vull creure que avui que un jutge intervé enmig de l’acte solemne i sobirà d’un Parlament i invalida els resultats electorals amb les mesures cautelars més greus, després d’haver impedit tres investidures, es produirà un punt d’inflexió que farà reaccionar. A la tercera va la vençuda. S’ha evidenciat el gran retrocés i la gent al carrer ho denuncia.

“Si contemplem Europa com un organisme intel·lectual únic -i ens hi donen dret incondicional els dos mil anys d’una cultura construïda col·lectivament-, no podem negar-nos a acceptar la conclusió que aquest organisme, en l’instant present, es veu afectat per una greu pertorbació mental”, diu Stefan Zweig a Europa, i aquí i ara podem dir reacció repressiva de l’estat espanyol.

En l’escenari asfixiant que es viu a Catalunya no podem descartar res, tampoc eleccions. I potser toca ser creatius i unitaris en les fórmules electorals amb dos objectius. El primer, aglutinar un eix unit entorn al dret al referèndum democràtic, a governar i a revertir la repressió. El segon, una unitat que eviti la interacció amb les properes eleccions municipals, en què cada partit de manera legítima seguirà fent partida pròpia. La història tendeix als cercles concèntrics, però hi ha vèrtexs i punts d’inflexió.

stats