Quan penso en Lleida, em vénen dues imatges d’altura. La primera, a casa de la Rosa Fabregat i del Josep Maria Prim, dos lleidatans il·lustres -d’adopció- que viuen en un vuitè pis, en un edifici molt alt que hi ha a l’av. de Madrid de la capital del Segrià. Una vegada, aquesta parella potent de literats va tenir la gentilesa d’organitzar-me una xerrada a Lleida i el nivell d’acolliment va ser tan gran que m’hi vaig quedar a dormir. Xerrem davant la visió infinita de la planura lleidatana, els ulls ferms en l’horitzó. Des d’aquesta altura considerable, una mica vertiginosa, copsem la imatge insòlita -almenys a mi m’ho va semblar- de cigonyes sobrevolant la ciutat. Contemplo extasiat l’atrafegament lent, sostingut, que té aquest ocell de campanar. És un moment deliciós: parlant amb la Rosa i el Josep Maria, gent de lletres cultíssima, des d’aquesta talaia les cigonyes són els punts i les comes d’una tarda de conversa inoblidable.
La Rosa Fabregat i Armengol, que és farmacèutica i escriptora i va néixer a Cervera, és una persona dolça, molt agradable, d’una afabilitat elegant, distingida. Es podria dir que la seva poesia s’hi assembla i també es pot comparar una mica amb el vol de la cigonya (jo recomano Mel per dins, quin títol, oi?). A la Rosa la vaig conèixer a través del seu marit, Josep Maria Prim, oriünd de Benavent de Segrià, home de sentències dures, concloents, però just, provocador i valent. En un llibre titulat L’esperit de Josep Trueta desentrella i demostra que la casa reial espanyola i la sueca l’any 1975, conxorxats amb el pensador gallec Salvador de Madariaga, havien aconseguit que la idea de concedir el premi Nobel de medicina a l’insigne doctor Trueta fos desestimada. Quin fàstic!
Al matí, a punt d’anar-me’n, tenim una petita discussió. Tant sí com no, la Rosa insisteix que m’ha de portar al Museu Diocesà i, sobretot, a la Seu Vella. Li confesso que no hi he estat mai, però que he de marxar. S’hi entossudeix: “Has de veure el claustre de la Seu”. “No tinc temps! El meu tren marxa d’aquí vint minuts i realment m’esperen a Barcelona. Me n’he d’anar volant”, dic. La Rosa persisteix. La dolçor esdevé tossuderia i que “No hi ha dret”. Com que la cosa se’m complica, retardo la marxa i accedeixo a la invitació. Llavors m’adono dels fets.
La Rosa Fabregat no m’enganyava. Vam enfilar caminant el turó on s’assenta la immensa catedral, fins a dalt de tot. Quan entrem al claustre caic d’esquena. Em vénen ganes de plorar. No tinc paraules per descriure la magnificència del lloc i amb seguretat puc afirmar que els lectors que hagin visitat aquest lloc coincidiran, entendran i subscriuran el que dic. La Rosa contempla amb satisfacció la meva reacció extasiada. Ens preguntem per quina raó els catalans a vegades tenim tanta necessitat de visitar llocs exòtics i llunyans, quan aquí a casa existeixen monuments excepcionals com aquest. El claustre de la Seu Vella de Lleida és una de les joies més impressionants i valuoses que conserva el país, una visió perdurable, realment fonda, que se’m va quedar clavada. La Rosa i el Josep Maria no imaginen fins a quin punt.
O potser sí. Llavors, no vaig acabar d’entendre del tot la importància del que m’havia passat. No he pogut reconèixer la tasca vertaderament intel·ligent i astuta dels meus amics fins que no m’he adonat de com porto ficada a dintre aquella postal lleidatana, el valor incommensurable que posseeixen aquestes petites grans experiències; no almenys fins que descobreixo la cadena de transmissió que és capaç de generar un moment així. Al llarg d’aquests anys he enviat a Lleida multitud de persones, amb la consigna que anessin a visitar el claustre. Gent, tant d’aquí com forans, que deuen haver pensat que jo cobrava algun tipus de comissió.
Fa temps que no els veig, els meus amics de Lleida, però em fan pensar en el significat de la paraula cultura. Un amic meu alemany va tornar entusiasmat quan el vaig enviar directe a visitar el claustre. Em vaig quedar astorat quan, al cap d’un temps, hi va tornar amb la família; igual que una amiga de Barcelona, que hi va esgotar la targeta de memòria de la càmera i, tant sí com no, després va voler-hi portar els pares. De manera inconscient, s’havien convertit en ambaixadors de Lleida.
