Benvolgut Ramon

L’estiu és temps propici per llegir. El que sigui. Diuen que no llegim. Però jo conec gent que llegeix i molt, gent enganxada a la lectura, a les llibreries, a les biblioteques, malalts de la lectura i dels llibres. L’univers dels lectors és tot un món, difícil de seguir, de controlar, d’entendre; a vegades sembla que no hi siguin i, tanmateix, hi són. I tant que hi són! De sobte, es posa de moda una novel·la, un autor, i tot d’una se’n venen milers de volums. Fa poc em va passar una cosa. Un cosa estranya i esperançadora. Fa mesos que comprovo el bon funcionament dels clubs de lectura en aquest país. Cada poble, cada municipi, per petit que sigui, té el seu club de lectura. Generalment, està integrat per fidels seguidors. El fenomen acostuma a estar organitzat per la biblioteca municipal de la localitat, que convoca i reuneix veïns lectors; apassionats de la lectura que es troben, discuteixen, xerren al voltant d’una novel·la, d’un llibre. Com a autor, si tens sort, et truca la bibliotecària en qüestió i et demana que visitis el seu club de lectura. N’he conegut diversos, la llista és inacabable: n’hi ha a Sant Fruitós de Bages, Sant Fost de Campsentelles, Sant Joan de Vilatorrada, Cardona...

El darrer que vaig conèixer va ser el club de lectura de la Biblioteca Guillem de Berguedà, de Puig-reig. Em va trucar la directora, Queralt Ambròs Flores, una noia simpàtica i bellugadissa. Per norma, les directores de biblioteca, que acostumen a ser dones (per quina raó deu ser?), són valentes i entusiastes. Estan entregades en cos i ànima al seu petit exèrcit de lectors, i també amb freqüència són capaces d’organitzar saraus de consideració. Però el dia que havíem acordat amb la Queralt Ambròs, un dia en què potser hi havia futbol, em va trucar preocupada: “No sé pas si avui vindrà algú -em va dir-, potser no vam triar bé el dia”. Quan van mal dades, jo sempre penso en el Ramon Solsona. El vaig conèixer en el transcurs de la marató de signatures d’un Sant Jordi, i em va recomanar amb vivesa que mirés d’anar als clubs de lectura. “Els clubs de lectura són el nostre lligam amb els lectors”, m’explicava. Jo no en coneixia ni un, però en Solsona hi va insistir. “Et quedaràs parat; tu mira d’anar-hi, i ja m’ho diràs”. Només em va caldre contactar amb un club de lectura, fer que m’hi convidessin i comprovar que, en efecte, un cop havies engegat la roda de xerrades i presentacions, allò era un no parar. Quin descobriment! Com que no me l’he tornat a trobar, aprofito aquest espai per agrair el consell a en Solsona i explicar-li el que va passar aquell dia a Puig-reig.

Benvolgut Ramon, allò va ser espectacular. Quina gent! Quan vaig arribar a la biblioteca, hi havia vint-i-cinc persones, gens però que gens malament! La Queralt estava contenta, radiant. Tenies raó: s’hi ha d’anar i comprovar-ho tu mateix. El futbol, aquell dia, no era impediment. Tot el contrari. Aquella gent de Puig-reig volia parlar de llibres, de lectures, de la història, del que fos, amb una il·lusió i entusiasme indescriptibles. Però el moment àlgid va arribar al final, quan em van oferir signar en el llibre d’honor, un llibre antic, que deia: ALBUM DE HONOR BIBL. POP. PUIG-REIG, de l’any de la picor. Va ser aleshores que, fullejant les signatures, vaig descobrir que la primera era del 1955, per la inauguració de la biblioteca de Puig-reig, i que, ben mirat, això dels clubs de lectura és més vell que l’anar a peu. Les signatures i les dedicatòries no s’entenien bé. En alguns casos, els autors som pitjor que els metges. Però hi havia signatures per parar un tren. El llibre demostrava la vitalitat lectora d’aquell racó de país, com deu passar en tants d’altres. Puig-reig havia celebrat el 25è aniversari de la biblioteca el 1980. El 1996 s’havia inaugurat l’edifici actual. Quin frenesí de firmes. Aquell dia vam plegar a les tantes, no podíem parar de xerrar: la Queralt Ambròs i els lectors encara van ser a temps d’informar-me, amb el mateix entusiasme, que l’any vinent a Puig-reig inauguren nova biblioteca. Benvolgut Ramon, quan arribi el moment potser hi haurem d’anar, no et sembla?