26/08/2015

Colors

3 min
Colors

La Vall d’Aran és una comarca que fins no fa gaires dècades vivia aïllada de la resta de Catalunya. És l’única vall del Pirineu català que mira cap al vessant atlàntic i sempre ha estat condicionada per una situació geogràfica complicada. També pel clima, que és fred i humit. Amb la neu de l’hivern les comunicacions amb el món exterior quedaven tallades i durant setmanes la vall restava pràcticament aïllada. Aquest fet, però, reporta certs avantatges, perquè va contribuir de manera substancial a la conservació d’un paisatge i d’un patrimoni realment únics, a vegades en extrem valuosos, com la preservació del tret distintiu més destacable i ric de tots, la llengua pròpia, l’aranès, que tants catalans, de manera incomprensible, ignorem de manera completa.

És evident que la construcció del túnel de Viella i la presència de l’estació d’esquí de Baqueira Beret van trencar l’aparatositat i persistència d’aquest aïllament geogràfic tan dur i van situar definitivament la Vall d’Aran com una de les comarques pirenaiques més interessants i peculiars per visitar. Malgrat tot, el desenvolupament turístic de la vall no ha impedit la conservació de racons tan suggerents com la vall del riu Unyola, que transcorre envoltat de muntanyes que voregen els 3.000 metres d’alçada. Penso, sincerament, que és un bon començament per als que desconeguin aquesta terra tan àmpliament i injustament ignorada. No pas per tothom, esclar.

Jo proposo l’itinerari per la vall de l’Unyola, que comença al nord de Salardú, en un altre poblet encantador anomenat Bagergue, situat a 1.400 metres d’alçada, el més elevat de la Vall d’Aran. Bagergue és una entitat de població descentralitzada del municipi d’Alt Aran, que és el que els engloba quasi tots, constituït per la fusió de diversos termes, entre els quals el mateix Salardú, Tredòs, Montgarri o Bagergue, entre d’altres. Però aquí el que ens interessa són les panoràmiques sobre el riu Garona i els cims de la Maladeta, avançament fotogràfic que ens prepara per a la gran sorpresa del recorregut. A la part més elevada de Bagergue, hi ha un senyal que indica el camí cap a l’estany de Liat, una zona humida situada a la capçalera de la vall, i on encara es poden veure les restes d’antigues explotacions mineres.

Després de Bagergue, el camí es transforma en una pista forestal. No és una excursió fàcil, ja aviso; es tracta d’una sortida a peu amb pujada constant i progressiva, i, encara que es torna pel mateix camí, s’ha de fer un esforç per arribar al nostre objectiu acolorit. Després de passar pel costat de l’ermita de Santa Margarida s’ha de superar la tanca i seguir cap a la dreta, per un camí força dret, on ja ens acompanya l’Unyola, que apareix i desapareix al nostre costat. En principi, sembla que no passi res. Tanmateix, una mica més endavant el panorama canvia i el caminant se sorprèn perquè l’Unyola, sobtadament, es comença a tintar de vermell: passa d’una gamma cromàtica que supera tots els tons marronosos que es puguin imaginar fins a arribar a l’ataronjat més solar i brillant. L’efecte és increïble. S’ha de tractar d’arribar al pla de la Mortu, davant del pla de Lana, per observar-ne les transformacions pictòriques més inversemblants. En realitat, aquest tram de l’Unyola deu el joc de colors a la riquesa de ferro, que el llit del riu ha desgastat per efecte de l’aigua, que amb freqüència ofereix tonalitats lumíniques inenarrables. En aquest punt de l’excursió es pot fer mitja volta i tornar cap a Bagergue. Esclar que si remuntem l’Unyola la cosa agafa alçada -es poden assolir solituds i grandiositats muntanyenques úniques, tan típiques del paisatge aranès-, però el descobriment ja està fet. Sempre s’hi pot tornar. Sempre hem de tornar a la Vall d’Aran. Sovint, em fa l’efecte que ens hem preocupat poc de la nostra comarca més especial, i que aquesta sortida pot representar una bona presa de contacte, per aprendre a respectar, i també entendre, aquest petit país en tota la seva gamma de colors i riqueses.

stats