Gaudí enamorat

Els catalans ens pensem que dominem totalment les circumstàncies, la vida, la biografia dels genis, dels grans personatges que han forjat la nostra història. El subconscient popular, sense anar més lluny, imagina Antoni Gaudí com una mena de monjo atabalat, atuït de feina i de projectes, fent càbales amb edificis sencers ficats al cap. Pel que fa a mi, vaig una mica més lluny i m’imagino Gaudí sota d’un tramvia. Quina manera de morir, pobre home, atropellat i vestit amb quatre draps! No ho sé, es veu que Antoni Gaudí era despistat. El que mai ens hauríem imaginat és que fos un dandi, i encara menys que de jove hagués empaitat faldilles. Però jo a partir d’ara canviaré les anteriors imatges per aquesta altra, la de Gaudí enamorat.

Gràcies a un llibre que es titula Pepeta Moreu, el gran amor impossible de Gaudí, publicat per Dux Editorial, un assaig en primera persona narrat per Agustí Soler i Regàs, rebesnebot de la Pepeta Moreu, s’explica la història i el caràcter excepcional de la mataronina que, en efecte, va fer perdre els papers a Gaudí. El llibre demostra que la Moreu, una dona certament avançada al seu temps, a qui alguns mataronins miraven de desacreditar titllant-la d’aventurera i agosarada, hauria pogut canviar el destí, la vida i, potser, fins i tot l’obra d’un dels genis més universals i singulars de tota la història de l’arquitectura, per una decisió seva, una de sola: Gaudí estava perdudament enamorat d’ella, però quan se li va declarar, la noia li va donar carabasses, li va dir que no. Durant cinc anys, Gaudí havia anat i vingut de Barcelona a Mataró per veure-la, però, quan es va decidir, la Pepeta Moreu estava compromesa amb un altre home, el segon marit. A mi, em sap greu, però aquest tipus de safareig m’encanta. No només pel fet d’imaginar Gaudí fent l’impossible per atreure-la, cridar l’atenció de la noia, veure-la, que també, sinó per ella, per la noia en si. Quantes Pepetes Moreu deuen haver existit en el nostre país, dones modernes, refermades en la voluntat de persistir com a dones, per elles mateixes i els seus desitjos, per sobre dels familiars, de l’entorn que les feia anar pel camí correcte de les convencions socials? Aquesta, en opinió meva, és la tesi més fabulosa del llibre: que Gaudí, quan encara no era ningú, a finals del segle XIX, es va fascinar per una senyora que, en aquell moment, era molt diferent de les altres, que s’atrevia a anar a la seva, a viatjar i a fer coses que a les altres ni tan sols se’ls permetia de somiar.

La Pepeta Moreu, provinent d’una família benestant de Mataró, efectivament, no feia el que se suposava que una senyoreta de casa bona havia de fer. A casa seva se’n lamentaven, s’avergonyien d’aquell caràcter rebel. La Pepeta encavalcava un escàndol amb l’altre: es banyava a la platja, amb banyador, per exemple, i es va arribar a casar tres vegades. Un perfil de noia que va aprendre a decidir tota sola, per ella mateixa, a equivocar-se i a refer la seva vida. Increïble! Tres matrimonis, en aquella època! Quan Gaudí se’n va enamorar, el jove arquitecte no gaudia de cap favor popular: era un desconegut, anava de façana en façana, amb els famosos encàrrecs del Sr. Güell, que li sufragava les feines que li encarregava. Però el llibre demostra que la Moreu va tenir una influència en ell més àmplia de la que en principi pot semblar, perquè el rebuig, el trencament, li va provocar un desengany tan immens i definitiu, que va fer que el geni es tanqués en si mateix i iniciés -atenció!- la projecció del temple expiatori de la Sagrada Família. Agustí Soler explica les dificultats que ha tingut a l’hora de reconstruir la història de la Pepeta, la dona que va fer anar de corcoll Gaudí, pel silenci, allargat en el temps, d’una part de la pròpia família respecte d’una antecessora tan esbojarrada i puntera. Cal reconèixer el mèrit del treball, que no tan sols dóna notícia de la vida amorosa del geni, sinó de les dones en el primer quart del segle XX, de les quals no se sap pràcticament res.