El Josep Maria

El meu millor amic és valencià. És un ésser humà excepcional, diferent. Posseeix una intel·ligència atenta, clara, sempre parla amb ironia i la seva fantasia és desbordant, com si el cervell estigués sempre de gresca. Es va llicenciar en enginyeria industrial, una carrera dura, ideal per a un home llegit, preparat, metafòric, exagerat. Sempre decora el que explica; hi té una tendència natural, molt valenciana, segons diu ell, però al final, tot el que vaticina, per molt que ho hagi exagerat, s’acompleix. Jo m’ho passo d’allò més bé. Recomana pel·lícules, vídeos del YouTube, articles, llibres, sèries de televisió, pàgines web; també és informàtic: és dissenyador 3D. Una perla d’amic, vaja, d’una hiperactivitat incansable. Un home excessiu, tot ell, capaç de menjar-se tots els pastissos de whisky que li posin al davant. El meu amic pesa més de noranta quilos, tot i que no es podria dir que està gras. És més aviat sòlid: un bloc. Tot ell també ho és. És valencià i ha estat (i és) important a les nostres vides. Ara ens hem fet més grans, però se sabia divertir, el Josep Maria. Insistia que moltes coses els catalans no les podem entendre i que havia de venir a les Falles. Hi va insistir tantes vegades que al final hi vaig accedir. Allò va ser un abans i un després.

Vaig patir força, la veritat. Massa soroll, per a un català. El foc, la beguda, sobretot l’aigua de València, que els valencians per Falles beuen a raig, els petards, una metralla constant que fa riure al costat de Sant Joan; allò era València, tot em semblava exagerat, fora d’òrbita, com els ninots, un incendi gegant a cada plaça, a tocar de les cases. Era el meu amic fet poble, gent xerraire, enginyosa, valencians i festa grossa era la mateixa cosa, incansables, emborratxats pel foc, per la vida flamejant enmig de la ciutat. L’escalfor increïble de les Falles. Les bandes de música no paraven de tocar. A cada carrer n’hi havia una. L’endemà al matí, quan pensava que ens n’aniríem a dormir, la mare del Josep Maria ens va preparar esmorzar. La festa havia de continuar. Ens vam dutxar, ens vam canviar i vam tornar a saltar al carrer. Vam anar a la mascletà. Mare meva! Pensava que em moria. Em van explicar que l’estructura dels edificis del voltant es ressent de les patacades dels petards. Dinamitaven la festa i els timpans. València és inimaginable fins que no has vist tot això. El Josep Maria tenia raó.

La paella de la seva mare també era exagerada. Boníssima, inusitadament saborosa, increïblement ampla, regalada de garrafons i cabeces d’all senceres. Allò era incomparable, allò era València i t’ho menjaves tot. Amb el meu amic parlem de política. No sempre, perquè ell s’exalta, s’incendia. No és del Partit Popular, ni de bon tros, però quan has viscut una mica València pots arribar a entendre la grandiloqüència del PP, les bosses de mà de Loewe, els vestits del Camps; no sé com, però ho entens; i ho vaig acabar d’entendre quan, no recordo en quin moment, vaig veure la cosina del meu amic sortint de casa vestida de fallera. Un arbre de Nadal, passejant pels carrers i les Falles. No em veig capaç de descriure-ho. Però allà ho vaig entendre tot. Vaig entendre que, d’alguna manera, hi ha un fet inherent, diria que festiu i faller, que connecta amb Madrid, no pas amb Catalunya. Amb Catalunya segur que no.

El meu amic, per cert, durant una època s’ho va passar malament. Tenia ganes de venir a Barcelona, i ho va fer. No tan sols per feina, sinó perquè a València li deien el catalufo, o alguna cosa així. Se’n va afartar. Però li va costar adaptar-se a Barcelona. Més ben dit, potser nosaltres no el vam rebre com cal. És delicat, tot això. No som igual que ells. Catalunya pot ser molt dura amb els nouvinguts. No sabem obrir la casa d’aquesta manera. Els catalans, molt més del que imaginem, som classistes. Tant tens, tant ets. Els catalans, a vegades, som una merda punxada en un pal. Durant anys, el Josep Maria va lluitar per tal que els seus amics catalans deixéssim de dir-li José María. Encara no ho ha acabat d’aconseguir. No hi ha manera. Els catalans som l’hòstia, oi que sí?