Des de la terrassa del restaurant Casa Nuri, assajo el meu arròs negre; contemplo les barquetes que van i vénen per aquest tram de l’Ebre i penso que no es pot demanar res més. És el moment àlgid de l’estiu, tot i que aquesta terrassa i el local també estan molt bé en altres èpoques. No cal fer-ho tot a l’estiu. Casa Nuri sempre és aquí. I amb una història que val la pena explicar.
Tot va començar el 1973, quan la senyora Nuri Puell Franch va tenir la pensada de posar un xiringuito, beneït nom, al pas de l’illa de Buda. Més endavant, a còpia d’esforç, el xiringuito va evolucionar i es va crear l’establiment actual, Casa Nuri, instal·lat sobre una antiga extensió d’arròs. La família també va convertir una barca de pescadors en golondrina, un altre nom ben singular, i van apuntar-se al negoci dels trajectes per tot el tram navegable de l’Ebre i per la badia dels Alfacs i l’Ampolla. L’èxit de Casa Nuri i el seu arròs, no ens despistem, encara els va permetre crear un altre establiment, Mas de Nuri, una mena de filial situada a un quilòmetre dels creuers pel riu Ebre, també envoltat d’arrossars. Però aquest encara no l’he provat. Parlem de l’arròs.
L’hauria pogut demanar de molts tipus, amb verdures, llegums, peix, carn, marisc. A Casa Nuri te’l fan fins i tot amb ànec, l’arròs! També s’hi poden demanar plats típics del delta de l’Ebre. En aquesta zona és característic el llobarro, l’orada, el llenguado. Quan vas al Delta, hi ha qui recomana la caldereta, amb fondo d’arròs, esclar, una bona ocasió per degustar els mariscos increïbles d’aquest país d’aigua. Tots els plats són excepcionals. Igual que la resta, els aliments tenen un gust especial, gràcies a la bona qualitat de les aigües i la combinació dolça-salada que té lloc a la desembocadura quilomètrica que flueix, densa i pesada, davant d’aquesta terrassa i del meu arròs. No hi ha cap altre producte al planeta que tingui una versatilitat per poder fer tants plats i tan variats. Qualsevol menjar que afegeixis al sofregit, ànec, llamàntol, el que sigui, immediatament queda absorbit per l’arròs. És un aliment únic. Si a sobre utilitzes la varietat bomba, per no dir l’extra -varietats japòniques, que se’n diu-, com que el gra és rodó, sembla que encara absorbeix més. Al delta de l’Ebre, l’amor a l’arròs és indescriptible; l’arròs és sagrat i el diumenge és sagrat fer paella.
El caràcter de la gent del Delta està molt lligat a l’arròs. El seu cultiu és molt exigent. La gent està excitada per recol·lectar-lo, i potser és per això que té un caràcter tan peculiar. En general, sembla que els deltebrencs parlin accelerats; són decidits i van per feina. Cal veure la celeritat amb què serveixen les taules. És aquella filosofia del pim-pam. S’ha d’anar ràpid a segar l’arròs. És cert que el sistema de cultiu ha canviat moltíssim. M’expliquen que, abans, el pagès havia d’entrar dins l’aigua. Quan avui el pagès ho ha de fer, és perquè alguna cosa no va bé. Però el caràcter ha quedat. I els aspectes bàsics relacionats amb el gra també. Fet i fet, l’economia del Delta no s’explicaria sense l’arròs. Sense els arrossars, el Delta no s’entendria, ni tampoc tindria la importància internacional que té com a gran zona humida. A més, per al delta de l’Ebre i el seu Parc Natural els arrossars són un model sostenible, fet que és d’aplaudir i dóna gran satisfacció tant a productors com a compradors. Quan s’adquireix un paquet d’arròs del Delta s’està contribuint a mantenir la biodiversitat que ara mateix tenim al davant. Penso en els granets d’arròs que tinc al plat i en el paisatge que m’envolta. Un món aquàtic entre el dolç i el salat. El secret d’un dels millors arrossos reconeguts a nivell mundial; producte insubstituïble en la nostra alimentació i cultivat aquí; sí, és el moment culminant de l’estiu; contemplo les barquetes que van i vénen per aquest tram de l’Ebre i des d’aquesta terrassa penso que no es pot demanar res més.
