RACONS: Andorra la Vella
Efímers 26/07/2014

L’escola

i
Genís Sinca
3 min
L’escola

Al final m’he decidit. He llogat una habitació a l’Hostal del Racó d’en Joan, a Andorra la Vella. La mateixa estança, encarada a les muntanyes, on fa dues dècades vaig viure durant un període de dos anys. Era el 1994, en tenia 23, la carrera mig penjada, molts cabells, ganes de gresca, també d’escriure, però sobretot de passar-m’ho bé. Andorra era el lloc perfecte. Vaig tenir una entrevista ràpida amb el capitost del Diari d’Andorra, Marc Vila, que em va dir: “Vols escriure?, doncs aquí escriuràs”. Vaig començar de seguida: vaig deixar la carrera de periodisme i vaig començar a treballar en el que llavors era l’únic diari andorrà. Hi feia una feina híbrida: al matí, de comercial de publicitat; a la tarda, em deixaven córrer per la redacció: així que al vespre, arribava a aquesta habitació rebentat i de seguida vaig veure que res del que havia planificat, en aparença, s’acomplia. Em semblava que tot em sortia al revés.

Andorra no era el lloc de festa que m’havien promès, o la imatge que jo me n’havia fet. Ben mirat, pràcticament no vaig tenir mai temps d’anar a cap discoteca. Vivia en un país carregat d’hotels i d’estacions d’esquí, però m’havia instal·lat en una pensió, m’alimentava tot el dia de Toblerone i de sucs, i només feia que escriure monogràfics temàtics sobre electrodomèstics, immobiliàries, cotxes de segona mà i ofertes de pneumàtics. A l’hivern, entre setmana, al carrer no hi havia ningú. Feia un fred que pelava. L’avinguda Meritxell, deserta, et glaçava l’esperit d’una manera tan insòlita que el visitant de cap de setmana no s’ho pot imaginar. T’animaves quan descobries algun personatge famós, alguna tenista, cantants d’òpera o jugadors de futbol. Però tu no tenies calés. Si havies pujat a Andorra per treballar, havies de fer vida d’immigrant, que és el que en realitat era. Tanmateix, quan arribava el divendres, havies de fer el que feien els andorrans, tancar-te a casa per evitar les allaus d’estrangers.

Va ser llavors que vaig decidir distreure’m una mica. Primer de tot, em vaig comprar un cotxe per intentar voltar una mica. Un Renault 5, que el primer dia em va deixar a la cuneta tirat. Em van estafar i vaig quedar traumatitzat: mai més m’he tornat a comprar cap cotxe. Com que m’avorria, vaig decidir embolicar-me amb alguna noia. Em va semblar que l’ideal era que fos andorrana i em vaig ficar en un embolic de faldilles considerable, del qual una mica més i en surto amb les cames trencades; un assumpte, per cert, que va acabar a la policia. No cal que digui res més: al cap de sis mesos havia perdut tots els cabells. Un desastre.

Vaig tornar a parlar amb el Marc Vila; tot plegat li feia molta gràcia, i el cert és que la tenia. Em va recomanar que persistís... en el fet d’escriure, esclar. Andorra, definitivament, no era com me l’havien explicat. Aquelles muntanyes m’ofegaven i em vaig tancar a l’hostal per escriure. Me’n vaig fer un bon tip. Per no ficar-me en merders, anava de l’habitació al diari i del diari a l’habitació. Em van encarregar més monogràfics: a més de pneumàtics i de cotxes de segona mà, també hi parlava de venda i lloguer de cases, etc. I ara que torno a veure aquesta habitació, m’adono de la gran sort que vaig tenir. Esclar que ara, el llit de molles sorollós, la taula i la cadira rònegues han quedat substituïts per un llit com Déu mana, wifi, connexió a internet i un bon lavabo. Un dia, quan feia dos anys que escrivia al diari, vaig anar a sopar amb el Vila. “Quan en sàpigues, te n’aniràs”, em va dir. Em vaig quedar parat. Vaig prometre fidelitat eterna, i, tal com ell vaticinava, al cap de pocs dies me’n vaig anar d’Andorra. “Tothom ho fa”, em va dir, “és normal”. I ara que sóc aquí, abocada la vista sobre la vall d’Andorra la Vella, la imatge que m’havia ofegat em sembla fins i tot refrescant. Vaig dir que me n’anava perquè allà no hi passava res. Beneïda joventut, si em descuido. Rememorar aquest país, el primer diari, el Diari d’Andorra, és recordar l’escola on s’han format multitud de periodistes catalans. Beneïdes siguin aquestes muntanyes, beneïts siguin els andorrans.

stats